De condició humil i òrfena abans de fer onze anys, es veu exposada a multitud de perills. A l’inici de l’obra, el narrador la presenta com a «dotada de totes les belleses humanes» i la compara amb «un somni d’un pintor realitzat amb tota la força d’un geni!». El nom connota ja la seva puresa, que, amb la bondat, la ingenuïtat i la «gran formosor», li confereixen un aire gairebé angelical. La seva tendresa i les seves desventures provoquen l’emotivitat. Malgrat la conversió en «nina dona», que remarca el títol de la segona part, i les contrarietats que pateix al llarg de l’obra, conserva, en gran mesura, el seu caràcter primigeni: «Lo mirar, sens deixar la dolçura de la innocència, brillà amb una altra animació, que no deixava per això de ser modesta, i, en lo parlar i fins en totes les maneres i moviments, es notà aquell esforç o trànsit que sembla violent en algunes nines quan comencen a ser dones i que en altres, com en Blanqueta, per sa senzillès, ofereix un conjunt de vanitat innocent i discreta imitació, més que per a ser dona, per a semblar-ho.» L’estima per Guillemet, «La primera sageta de pur amor clavada instantàniament en aquell cor verge de passió», no fa sinó «augmentar més i més la bellesa de la vergonyosa i modesta noia». En Guillemet, educat en «l’amor al pròxim, l’amor a sa terra i l’amor a Déu», troba una ànima bessona i la felicitat plena. La justícia poètica vol reflectir, providencialment, que «Déu vetlla sobre dels desgraciats, que els mira i que, per la bondat que tinguen, los darà més o menos tard la recompensa». A més d’encarnar l’ideal romàntic, serveix de correlat d’una Catalunya desemparada.