Maria Rosa

Drama contemporani d’Àngel Guimerà, estrenat el 24 de novembre de 1894 al Teatre Novetats de Barcelona i, simultàniament i en traducció castellana de José de Echegaray, amb la col·laboració de l’autor, al Teatro de la Princesa de Madrid.

Planteja un conflicte passional ambientat en la classe obrera («en una casa molt pobra»). Un dels peons que treballen en la construcció d’una carretera, Marçal, mata el capatàs i n’inculpa un amic, Andreu. Mentre aquest es troba a la presó, Marçal comença a pretendre’n la dona, Maria Rosa, que s’hi resisteix. Tanmateix, a la fi, després d’assetjar-la i comprometre-la, mort ja el marit, aconsegueix que s’hi casi. Després del banquet de noces, ja a soles, li confessa la veritat, confiat i embriagat del vi obtingut del raïm que Andreu havia trepitjat, amb el peu sagnant, al mas de la Rigala (topònim recurrent en l’obra de Guimerà i anagrama de l’Argila, partida vendrellenca on Guimerà posseïa un terreny amb vinyes). Aleshores ella el mata amb un ganivet de l’àpat. Mentre Maria Rosa es debat entre la nova atracció i la fidelitat, Marçal es deixa dur per les apetències, «molt satisfet i vanitós sempre». Entre els personatges secundaris, ressalta Badori, acollit per Gepa, a qui recorda un fill mort el malnom del qual ha esdevingut el seu. Enamorat també de Maria Rosa, serveix per a establir un cert triangle, menys eteri que el que té com a vèrtex Andreu (és Badori qui regala el vi que coadjuva en la perdició del seu rival). La còmica parella del germà i la cunyada de Maria Rosa, sempre barallant-se, no li ofereix l’afecte que, mancada de pares, li caldria. Mentre la qüestió social figura en un segon terme, força diluïda i a vegades amb un tractament grotesc, tot i la voluntat de remarcar les condicions miserables dels obrers, destaca l’anàlisi psicològica dels personatges, particularment la sensualitat amb què manifesten el desig, i la simbologia.

Guimerà s’inspirà en la construcció de la carretera entre Sabadell i Castellar, al seu pas per Matadepera. Pensat per a Maria Guerrero i acabat ja el 1893, és el més conegut dels primers drames contemporanis de Guimerà. Ha estat traduït, a més del castellà, a l’anglès, francès, italià, portuguès, sicilià i txec, i consta que Guimerà n’autoritzà una versió alemanya. Se n’han fet diverses adaptacions cinematogràfiques.