Pons destacà en el gènere paisatgístic, en què compaginà l’horacianisme (recorrent sovint al beatus ille) amb la sensibilitat romàntica i la mitificació renaixentista i tradicionalista. En aquest aspecte, ressalten poemes com “L’olivera mallorquina”, i, escrit uns quants mesos després, “Los tarongers de Sóller” (1867), que contraposen la fugacitat humana a la perennitat de la natura. A “Estiuada” el gaudi de la pau del camp porta a pensar en Déu. “La muntanya catalana” pren la forma d’una excursió, en què la gradació paisatgística ascendent i descendent concreta una al·legòrica elevació a una Catalunya ideal contraposada a Espanya. Els costums atàvics s’idealitzen també en “La llar”, oda a la família situada a la Cerdanya, o en “La festa major de Sant Andreu”, evocació de la vila natal. El tradicionalisme és present també en poemes com “Lo treball de Catalunya”, en què es canta, coralment i èpicament, el compliment obedient de «la maledicció divina». Entre la poesia històrica, més que “La mort dels Montcades”, episodi tòpic sobre la conquesta de Mallorca (recordada també, líricament, en “L’olivera mallorquina”), l’oda “A Llull”, “Les dues corones” (sobre la unió de Ferran II i Isabel) o les balades situades en un passat més indefinit, ressalta “Lo fogó dels jueus”, sobre la crema inquisitorial, amb ressonàncies contemporànies per la qüestió xueta. Igualment, mostra la seva capacitat no tan sols per a la poesia didàctica (que il·lustra la faula “L’espiga i la rosella”), sinó també per a la satírica, en “Lluites de braus” (1868), que, amb el lema de Juvenal panem et circenses, critica les corregudes de bous. En algun poema, com “Absència”, una evocació de Catalunya des de Mallorca, o en alguna de les poesies de circumstàncies (com “Gemecs de pare”) manifesta més directament els seus sentiments personals. Combinà elements clàssics amb altres de romàntics i popularitzants. Havent conreat la poesia en llengua castellana des de l’adolescència, debutà en l’ús literari del català amb el poema escrit a l’àlbum de Montserrat, durant l’ofrena del primer consistori dels Jocs Florals (1859). En aquest certamen, al qual dedicà una poesia, fou premiat diverses vegades i hi obtingué el mestratge en gai saber (1867).