Desenvolupament enciclopèdic
El recull, que conté la traducció de dues odes d’Horaci, és una compilació en què tenen cabuda una bona part de les formes i els motius vigents durant el modernisme. Està dividit en tres seccions: “Sonates primerenques”, amb uns primers textos de tempteig; “Epigrammata”, que conté quasi exclusivament sonets, i “Simfonies”, amb poemes llargs. La primera part és la que té un caràcter més compilatori, amb poemes en els quals es plasma, amb ressò decadentista, la simbòlica agonia d’una natura caduca; d’altres en què, partint de formes classicitzants, es reconeix un vitalisme que aflora dnuna naturalesa exultant; alguns que inclouen motius wagnerians o imatges d’ambientació medievalitzant de ressò prerafaelita (amb les típiques oposicions entre innocència i experiència, somni i realitat, naturalesa divina i humana, etc.), i fins i tot n’hi ha que introdueixen una concepció messiànica del poeta i formulacions ideològiques regeneracionistes. A partir de la segona secció es fa patent un canvi de poètica que porta cap al rigor formal i, sobretot, la impassibilitat propis del parnassianisme. Si bé temes i motius són bastant semblants als de la primera secció, s’hi introdueix també una imatgeria classicitzant i un tractament poètic que tendeixen a emmarcar o immobilitzar moments de contrast o d’equilibri precari amb intenció objectivadora i resultats sovint al·legòrics. En l’última secció, a més de figuracions ideològiques de l’ideal de futur d’Alomar, s’hi cerca la suggestió musical a través d’extenses composicions d’estructura simfònica, on predominen les enumeracions descriptives i certs motius decorativistes. Sintetitzant el parnassianisme francès i el classicisme laic de Carducci, l’obra de Gabriel Alomar diversifica i precisa de manera tan ideològica com estètica el vessant arbitrarista del modernisme i ofereix bones imitacions de models considerats moderns. Els poemes d’Alomar foren molt més valorats mentre els anava publicant de manera dispersa que no pas quan foren recollits en volum, en una data tardana en la qual el noucentisme ja s’estava imposant.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Dolç, M. (1987), p. 7-34
- Doll, K. (1995)
- Llompart de la Peña, J.M. (1982), vol. I, p. 117-146
- Pons, M. (1991), vol. II, p. 177-190.