La collita en la boira

Llibre de poemes de Marià Manent publicat l’any 1920.

Desenvolupament enciclopèdic

Dividit en tres seccions, “Elegies”, “Poemes de primavera” i “Odes”, recull poemes escrits entre el 1918 i el 1920. El tema clau és el pas del temps, a través del qual es vehicula la idea de desencís i es justifica el to melangiós i l’exhibició d’un món elegíac. El sentiment de pèrdua es vol compensar a través de la fixació de l’instant i la seva bellesa, aspecte que s’expressa mitjançant motius i tòpics simbolistes. Manent s’allunya d’una aplicació simbolista de tipus finisecular, no existeix la voluntat d’establir una reflexió de tipus intel·lectual o de vehicular una càrrega moral. Es tracta bàsicament d’expressar un estat anímic, que es manifesta sovint amb la suggestió sinestèsica sorgida de les múltiples sensacions externes provinents de la natura. La melangia pel temps passat, juntament amb l’experiència de la mort, són els dos vectors centrals. La mort s’associa amb el pas del temps, a la constatació que tot és fugisser. De la relació entre el jo líric i el paisatge, en surt una actitud de caràcter franciscà, sense que el poeta manifesti mai la seva queixa. Amb evidents influències de Josep Carner i Guerau de Liost, amb aprofitament dels models i els principis simbolistes i noucentistes, cal tenir en compte els deutes amb els poetes romàntics anglesos, especialment pel que fa a l’ús d’elements col·loquials en el tractament del paisatge. No és casualitat que just l’any anterior hagués publicat la seva traducció de Sonets i odes de John Keats. Formalment, el llibre fa ús dels procediments de la cançó popular, crea relacions d’oposicions i assimilacions i utilitza des de les disposicions tipogràfiques de quartets desglossats en parelles de dos versos fins a l’assimilació fonètica que permet la rima i també els jocs verbals de tipus temporal. En definitiva, amb La collita en la boira, Manent fixa bona part dels principis bàsics de la seva poètica d’arrel postsimbolista: la defensa dela bellesa com a categoria, la recerca de la fixació de l’instant que tradueix aquesta bellesa i l’aplicació d’aquests conceptes com una fórmula per a aprofundir en el misteri de la realitat.

Bibliografia
  1. Bou, E. (1989), p. 135-162
  2. Maideu i Mir, R. (1993)
  3. Riba, C. (1985), p. 218-222
  4. Roser i Puig, M. (1998), p. 201-210
  5. Susanna, À. (19882).
Vegeu bibliografia