Desenvolupament enciclopèdic
Constitueix una de les peces més significatives delteatre modernista català de tendència simbolista. L’autor se cenyeix a un registre eminentment decadentista, sense cap connotació costumista, a diferència del que havia fet en altres peces coetànies, com L’alegria que passa (1898) o Cigales i formigues (1901). El jardí en decadència és l’espai simbòlic de l’art en el qual habiten una marquesa cega i moribunda i la seva neta Aurora, hereva solitària d’aquest patrimoni de «plantes nobles emmalaltides pel descuit». En un breu acte únic, aquests dos personatges posen de manifest el caràcter simbòlic del conjunt en la línia dels plantejaments esteticistes del Rusiñol de la primera dècada del modernisme. La mínima acció prové de la presència de dos pretendents d’Aurora: Ernest, artista que vol pintar el jardí i endur-se’n el secret, i Lluís, un enginyer que ofereix a la noia la riquesa material. Tots dos provenen del món exterior i, per tant, en el fons són igualment aliens a l’espai simbòlic. Al final la marquesa mor, els dos pretendents marxen (Ernest haurà entès el missatge, però Lluís no) i Aurora resta en la soledat de la seva funció de custòdia simbòlica dels valors del somni i l’ideal que el jardí representa. Malgrat que el registre sigui radicalment decadentista i el to, eminentment suggestiu (amb combinació de monòlegs i diàlegs retallats), Rusiñol no prescindeix del component didàctic. La intenció última és donar a conèixer la seva concepció de l’art, i el registre emprat (o el gènere teatral, fins i tot) acaba funcionant com a pretext. L’obra té el seu precedent immediat en un poema en prosa titulat “Als jardins abandonats” que Rusiñol havia publicat a Oracions (1897). No es va arribar a estrenar durant el modernisme —només se’n feu una lectura pública en el moment de l’edició del llibre—, la qual cosa ja posa en evidència la prevenció de l’autor per la possible reacció del públic davant d’una peça d’aquestes característiques. Més tard, el 1928, se’n feu una única representació en una sessió al Romea d’homenatge a Rusiñol. Per a una estrena més convencional calgué esperar fins el 2007, a l’Espai Brossa.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Casacuberta, M. (1992), p. 7-50
- Casacuberta, M. (19971), p. 275-282
- Casacuberta, M. (19991)
- Gallén, E. (1986), vol. 8, p. 461-462
- Siviero, D. (1993).