August Bover i Font

(Barcelona, 27 d’octubre de 1949)

Filòleg, acadèmic, historiador de la literatura i poeta.

Estudià filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on es doctorà en filologia catalana el 1984 amb una tesi sobre la novel·la anònima cinccentista Spill de la vida religiosa. Ha fet estades de recerca a les universitats de Saskatchewan, Canadà (1976-77), i de Califòrnia a Berkeley, EUA (1996-97), i ha estat professor visitant a la Universitat de Perpinyà (1988, 1989 i 1998) i a la Universitat de Càller (Sardenya) (1991-92). D’ençà del 1977 és professor a la Universitat de Barcelona, d’on fou catedràtic al Departament de Filologia Catalana, i posteriorment ha estat nomenat catedràtic emèrit.

La seva recerca filològica compren tres camps: en primer lloc, l’estudi de la literatura catalana de l’època moderna, especialment del segle XVI, centrat inicialment en l’estudi de l’obra anònima d’influència lul·liana Spill de la vida religiosa i la seva extraordinària difusió; l’obra de Pere Serafí, del qual publicà una Antologia poètica (1987) i de qui contribuí a destacar la modernitat com a poeta manierista, a més de les edicions d’alguns poetes menors de la mateixa època: Nicolau de Credença, Benet Espanyol i Joan Ferrandis d’Herèdia. En segon lloc ha aprofundit en la vida i l’obra de Josep Sebastià Pons, del qual en publicà la biografia Josep Sebastià Pons (1990, premi Biblioteca Catalana, 1991), n’edità el Teatre (1990) i des del 2005 n’ha anat publicant en un portal digital l’epistolari amb personalitats catalanes i franceses. Finalment, sobresurten els seus estudis sobre la cultura i la llengua catalanes a l’Alguer, sobre les quals ha publicat nombrosos articles, un capítol del llibre Els catalans a Sardenya / I catalani in Sardegna (1984), dirigit per Jordi Carbonell i Francesco Manconi, i el llibre Sardocatalana. Llengua, literatura i cultura catalanes a Sardenya (2007). Ha editat també la Nuova grammatica del dialetto algherese odierno, de Joan Palomba (2000), el manuscrit de la qual descobrí a Sicília i que publicà conjuntament amb Joan Veny, i el 2013 tingué cura de l’edició de l’obra poètica completa. En 1990-99 fou membre del consell de redacció de la Revista de l’Alguer, dirigida per Rafael Caria. És també autor d’un Diccionari dels gentilicis catalans (1996). 

És molt rellevant la seva activitat en l’àmbit de la catalanística internacional: secretari tècnic de la Comissió de Lectorats de Català a les universitats de l’estranger (1988-2002), per als quals publicà un Manual de catalanística (1993), en 1995-2009 codirigí la Catalan Review de la North American Catalan Society (NACS) i tingué una participació molt rellevant en la creació de l’Associació de Catalanistes de l’Amèrica Llatina (ACAL), constituïda el 2012. Aquest mateix any fou nomenat president de la Federació Internacional d’Associacions de Catalanística (FIAC).

Vicepresident (1990-95) i president (1995-2012) de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), creà des d’aquest càrrec la col·lecció “Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura”, i impulsà el Grup d’Estudis Etnopoètics (2005), que presidí fins el 2007. Des de l’any 2011 codirigeix amb Josep Moran la revista Llengua & Literatura, anuari de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Des del 2016 és membre numerari de l’IEC

És també autor de reculls poètics en col·laboració amb diversos artistes: En pèlag d’amor (1999), L’hivern sota el Cadí (2001), Mojave (2006), Terres de llicorella (2008), Cloc! (2011) i Tornaveu (2019).