Descriu les relacions de tres joves —dos nois i una noia— entre el 1928 i el 1939, un període ple d’il·lusions personals i de conflictes socials. En una illa mediterrània molt semblant a Mallorca, el jove Joan Lluís Cardona, hereu d’una família de l’antiga aristocràcia, i el seu amic Salvador Marquès, de procedència obrera i immigrant, coneixen Rosa Agulló a Favinyana, la finca d’estiu dels Agulló, una família de gran poder econòmic gràcies als negocis de la navegació marítima. Som a l’estiu del 1928 i els protagonistes tenen divuit i dinou anys. Estiu rere estiu la relació d’amistat entre tots tres es va fent més estreta, alhora que, paral·lelament, en el seu escenari quotidià van sorgint cada vegada més indicis de les ideologies del moment: el feixisme, el comunisme i els moviments llibertaris. L’adveniment de la República i, sobretot, la Guerra Civil Espanyola situa els protagonistes davant de la consumació del seu destí personal, un destí que de cap manera podrà evitar veure’s engolit pel cataclisme bèl·lic que visqué Europa durant els anys quaranta. Villatoro no escriu una novel·la d’ideologies sinó sobre les ideologies i, més concretament, sobre com aquestes poden passar per damunt de la bondat de caràcter i d’intencions de les persones. Amb gran sentit de les proporcions, hom explica com els discursos ideològics s’infiltren en les relacions sentimentals dels personatges fins a arribar a distorsionar-les. La primera part, la del temps de la placidesa i la nostàlgia, remet inequívocament a El jardí dels Finzi-Contini. En la part final, un altre llibre —l’Eclesiastès— té també un paper de referència. La veu narrativa és la de Joan Lluís, que, després de purgar en les presons dels vencedors la seva actuació durant laguerra, evoca des de la melancolia —però també des de la dignitat de la memòria recuperada— els anys que preludiaren el final d’una època que ja no tornarà. Arrelat a la seva terra i sense cap més patrimoni que els records, Joan Lluís sap que els estius a Favinyana, el temps de l’amistat i de l’amor, formen part d’un món que s’ha esvaït amb la polseguera de la guerra. Des de la melancolia, vençut però no desesperançat, exclama en la penúltima pàgina: «sóc encara». Un manifest vital idoni per a tancar un llibre sobre el maridatge entre els sentiments i les idees. L’any 1996 La claror del juliol guanyà el premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga de novel·la.