Desenvolupament enciclopèdic
Crònica irònica i mordaç de la classe mitjana catalana sota el franquisme. El retorn de Natàlia Miralpeix a Barcelona el 1974, després de dotze anys d’exili polític voluntari, li permet analitzar la petja de la dictadura i els comportaments socials i sexuals. A través d’un ampli fris familiar, es presenta la repressió sexual de la dona i la moral hipòcrita. Tot i així, la protagonista busca la conciliació amb el seu pare i la possibilitat de començar una nova vida al·ludida amb l’arribada de la primavera, de les cireres, com apunta el títol. Dividida en sis parts, el títol de cadascuna correspon a versos de poetes majoritàriament catalans i contemporanis a l’autora. La novel·la combina el simbolisme amb la necessitat documental de la protagonista que arriba a Barcelona dos dies després de l’assassinat de l’anarquista Puig Antich. Els diferents flashback presenten les relacions de les parelles: Patrícia Miralpeix i Esteve Miràngels, oncles de Natàlia; Joan Miralpeix i Judith Fléchier, pares de Natàlia, i Sílvia Claret Ventura i Lluís Miralpeix, cunyats seus. S’hi descriuen distintes formes d’alienació mental i sexual: la frustració, l’engany, la depravació sota una aparent normalitat que a voltes porta a la follia. Cal destacar la ironia sobre el model literari de La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors a través dels versos que escriu Esteve Miràngels o l’alè de modernitat que representa, per contrast, la societat de la Segona República i que genera personatges femenins més positius com la mateixa mare de la protagonista. Pel que fa a Natàlia, nascuda l’any 1938, refà la història polititzada de la Universitat de començament dels anys seixanta abans de marxar, però el seu amor amb Emilio Sandoval, la presó i la ruptura posterior, no són més que altres formes de submissió. L’avortament rep un tracte destacat i remarca el clima enrarit i la ruptura generacional que representa la protagonista. El retorn a Barcelona implica assumir el país i l’inici de la maduresa en solitari. La novel·la estableix una clara sintonia amb l’obra de Mercè Rodoreda i amb el feminisme de Maria Aurèlia Capmany, autores amb qui Roig traça una genealogia literària. Constitueix la segona obra dins la trilogia formada per Ramona, adéu (1972) i L’hora violeta (1980). Obtingué el premi Sant Jordi de novel·la (1976). Novel·la traduïda al castellà, a l’italià i al xinès.
Bibliografia
- Castellanos, J. (19772)
- Charlon, A. (1990), p. 107-195
- Dupláa, C. (19961)
- Dupláa, C. (19962)
- Martí-Olivella, J. (1993)
- Molas Batllori, J. (1977)
- Nichols, G.C. (1989).