Desenvolupament enciclopèdic
El títol de l’obra situa el lector en el marc temporal dels quaranta anys i escaig del jo líric, en un moment de pas i de balanços (l’edat en què també ho havia fet Petrarca en el seu Cançoner), que constitueix una suspensió provisional de tota decisió (en quarantena) per examinar il·lusions passades i possibles camins presents i futurs. El llibre es divideix en dues parts asimètriques, caracteritzades per l’absència de puntuació: la primera (I), amb vint-i-sis poemes de forma i mètrica molt variades (incloent-hi un poema en italià i un altre en prosa), i la segona (II), composta per un poema llarg (274 versos), titulat Quarantena, que fa arqueig de les instantànies de la part I, que cobreixen la dècada dels quaranta. A la dispersió fenomènica (I) s’oposa un intent d’interpretació-racionalització (II) per intentar superar l’atzucac en què el jo líric es troba. L’estil i les formes variades de la part I corresponen a la tria de moments i temes diferents en què el jo líric subratlla instants i sensacions, sovint d’angoixa, per la pèrdua de la joventut (I just quan va aixecar la mà...) i, alhora, per un despertar de desigs nous i tèrbols (Tard se m’enduu la vida, Eine kleine Nachtmusik). El poeta pondera el pes del desig que encara li torba «la carn trista», el desert on un cos jove fa de «miratge» (Cinc peces fàcils) i que li fa enyorar el fet de no haver mort als vint anys (Terra cremada). Una bellesa i un desig que el meravellen i alhora el turmenten, tot fent-lo sentir ridícul, com en aquella autorepresentació còmica de la seva bisexualitat: «guerrer amb dues espases / i una d’intacta», o despectiva (Narcisos). L’ara de l’escriptura és el temps de la sordidesa en què es crema l’existència viscuda (ara = altar sacrificial), però pot ser també, gràcies a aquest sacrifici, l’instant en què tot reviu per sempre en la forma, fins i tot allò que era informe, com el seu país, Catalunya, el seu passat col·lectiu, familiar i personal. Dominat, com el Narcís del mite, per l’obsessió d’emmirallar-se o de negar-se (Vacances), el jo líric comadirià de Quarantena pren una ferma decisió (Bons propòsits): intentar transcendir la superfície («la pell») de l’aigua per explorar el fons del pou a través de la forma, és a dir, d’un artifici («una caseta») que, com el recer íntim de l’amor, per precari que sigui, pugui salvar les coses per mitjà dels mots autèntics i recuperar la veritat del llenguatge al bell mig de tanta destrossa i pèrdua de sentit. Ha guanyat els premis Ciutat de Barcelona 1990, la Lletra d’Or 1990 i el premi de la Crítica 1990.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Arqués, R. (1992), p. 9-53
- Arqués, R. (1993), p. 13-54.