Escrit entre el 1947 i el 1952 a Barcelona, on fou editat aquest any, està format per un conjunt de vint-i-set sonets de talla perfectament clàssica precedits d’un pròleg amarat d’humanitat. Després d’acabar les Tannkas del retorn (1943-46) i un cop represes les tasques a l’FBM, Riba traduí de cap i de nou L’Odissea, que publicà el 1948, i el 1955 completà les versions de tota la tragèdia grega, començades el 1919. Molts dels motius d’aquestes obres clàssiques (l’odisseica noia dreta a la sorra acollint l’errant i donant-li accés al rei, que li ha de facilitar el retorn a la pàtria, les tràgiques festes salvatgesrituals, la unió amb el déu evocat, i així mateixles referències a personatges mítics com Alcestis, Orfeu, Hèrcules i Diana) passaren als poemes ribians, que, de fet, són una elaborada exposició del seu aprofundiment en la vivència religiosa, com es palesa en les diverses al·lusions als textos neotestamentaris presents al llarg de tot el llibre. Igualment com en les Elegies de Bierville, el tema central és l’amor entre Déu i l’home, però en aquesta ocasió l’home sent la necessitat de col·laborar en l’acció salvadora de la gràcia divina amb l’arriscada jugada pascaliana de tot o res. Són la culminació del llibre els dos poemes XIV, en què l’autor, partint de la més absoluta nuesa de la seva animalitat i de la seva espiritualitat, eleva al Déu cristià una pura pregària que recull alhora l’agraïment per l’ésser que n’ha rebut i l’expressió del desig de servir-lo i de conèixer-lo per tal de créixer més i més en la seva humanitat. Un recull de vint d’aquests sonets (els que en aquell moment l’autor tenia escrits) fou premiat a Cantonigròs l’any 1951, en un certamen literari que tenia Marià Manent i Joan Triadú entre els membres del jurat. Salvatge cor ha estat traduït al castellà i a l’anglès.