Un viatge d’hivern

Llibre de poemes d’Antoni Marí, publicat el 1989.

Desenvolupament enciclopèdic

El llibre és una estilització de l’experiència poètica a través del motiu del viatge travat per la tradició stilnovista i petrarquesca. Sobre el fons biogràfic d’un jo que explora en l’hivern el seu dolor i la seva experiència de la mort, se’ns explica la transformació de la paraula en oblit i ombra. De manera que el sentiment s’ordena a partir del model de Dant a la Vita nuova: el viatger que arriba d’un camí apartat, perdut en les ombres, experimenta el fred de l’hivern, o el glaç del llenguatge. No és, però, un cant de joventut, sinó un plany, un text que es descriu des d’una individualitat castigada pel dolor. El llibre es distribueix en dotze cants, atenent als models esmentats amb una gran unitat estructural entre ells. La veu pren la figura del viatger a la manera de Dant: «Deh peregrini che pensosi andate» —tot i ser la mort i no l’amor qui increpa el caminant— , però fa un recorregut d’experiència lírica de Petrarca a Jordi de Sant Jordi i Ausiàs Marc. En aquests poemes ha desaparegut la ciutat, ens trobem en un espai devastat, una waste land, on el jo pres per la confusió es pregunta pel sentit de la recerca vital, per l’oblit i la memòria, des de l’opòsit i el descens a l’infern en blanc, és a dir, l’escriptura. El viatge és, doncs, l’argument pel qual es revisa la certesa del coneixement, de l’existència i de la realitat. Tant l’estructura en dotze cants com les formes mètriques adoptades d’octaves més o menys lliures, decasíl·labs i alexandrins en quartets o vers lliure, evoquen tota la tradició de la lírica occidental des de Dant a Marc. També ho podem comprovar en l’ús de certs trets estilístics, com són ara la recreació del tòpic de l’ubi sunt, o la figura del pelegrí consirós. La unitat del llibre es troba igualment en el registre cromàtic dels poemes, on trobem blancs, negres i ombres com una forma desolada de les tenebres íntimes. El tractament de rimes internes, estructures anafòriques i simbolisme fònic és remarcable. Premio Nacional de la Crítica (1990), ha estat traduït al castellà per Jaime Siles.

Bibliografia
  1. Cònsul, I. (19901)
  2. Olivé, E. (1994)
  3. Torres Torres, A. (1990).
Vegeu bibliografia