Situada durant els crus anys de la postguerra, narra la història de l’Andreu, un noi de la plana de Vic. El pare és a la presó per les seves idees republicanes i la mare ha de treballar a la fàbrica del poble. Per això l’ha confiat als avis, que viuen a pagès i fan de masovers. Enmig d’aquest ambient l’Andreu obrirà els ulls al món, i, sobretot, a la seva condició de membre pertanyent al bàndol dels perdedors. La història està narrada en primera persona, des de la perspectiva de l’Andreu adult que contempla la seva infantesa i adolescència. És una contemplació dual —viva i propera, però alhora freda i distanciada— que atorga a la novel·la una notable riquesa expressiva per mitjà de l’opció lingüística triada per l’autor i que constitueix un dels elements primordials de l’obra. El llibre es va construint a mesura que el protagonista assoleix diferents graus de consciència: sobre el clan familiar que l’envolta, amb les jerarquies establertes per la tradició i amb tots els secrets que a poc a poc intueix; sobre els jocs amb els companys, innocents en principi i amb un grau de perversitat creixent; sobre el sexe, i, per extensió, sobre els aspectes tèrbols dels sentiments, simbolitzats en les figures ambigües dels joves malalts internats en un sanatori proper. Mentre al seu voltant el país es recupera dels estralls d’una guerra fratricida, l’Andreu viu com a espectador privilegiat el pas d’un món rural endreçat, savi i antic —ordenat pels ritmes marcats per la naturalesa i puntejat amb les dites i rondalles de l’àvia— a un món dur i implacable en què la supervivència al poble està íntimament lligada als designis dels vencedors. L’Andreu adult que evoca el seu passat no dubta ni un instant a definir-se com un monstre sense escrúpols que sap que créixer és, bàsicament, assegurar-se el pa, ja sigui blanc o negre. I que aquest pa només el donen els que guanyaren la guerra i els que dia a dia guanyen també la postguerra. El color canviant del cel, el teló llunyà de les muntanyes, els jocs als arbres i els camins que travessen el bosc formen l’univers que l’embolcalla, la petita pàtria contra la qual, després de la mort del pare a la presó, el solitari protagonista opta per ordir, conscient i fins a les últimes conseqüències, la seva traïció i adoptar la ideologia dels vencedors.
Pa negre ha estat traduïda al castellà. L’any 2004 fou distingida amb els premis Crexells, Lletra d’Or i Maria Àngels Anglada i el mateix any guanyà també el Premi Nacional de cultura en la modalitat de literatura.
L’any 2010 s’estrenà la pel·lícula basada en el llibre, dirigida per Agustí Villaronga, la qual obtingué tretze premis Gaudí i nou premis Goya, el Sant Jordi i fou nominada (2011) als Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa.