Desenvolupament enciclopèdic
L’exploració d’una terra humanitzada, de la natura com a font de bellesa i goig de viure és el fonament d’una poesia que copsa la particularitat i la grandesa de l’experiència més senzilla, omplint els versos d’una harmonia que només esquerda el pas del temps, l’amor pel passat fugisser i la mort. La mirada directa, candorosa de Pons cap a la vida cerca en la immediatesa l’estètica capaç de revelar-se per al lector com una síntesi de la seva relació amb el món. L’obra aplega els llibres següents: Primeres poesies (1947) —reordenació dels seus anteriors textos Roses i xiprers (1911), El bon pendís (1919) i L’estel de l’escamot (1921)—, Canta perdiu (1925 i 1960), L’aire i la fulla (1930), Cantilena (1937), Conversa (1950), Contrapunt (1960), Cambra d’hivern (1966) i la miscel·lània de textos dispersos Divertiment (1988). La poesia de Pons és testimoni i no protagonista de la vinculació entre l’home i el paisatge, de la meravella, i això l’identifica amb el noucentisme: la font, la collita, la muntanya, el cementiri, les noies i els vents conviuen en un entreteixit coherent, en l’anàlisi sentimental que desvela la dependència d’uns elements amb altres. Un perfum de melangia impregna els poemes quan Pons rememora el temps antic, els avantpassats; sobretot a partir de Cantilena, que coincideix amb la mort de la seva dona, Elena Soler. El paisatge és capit com a herència, llinatge, vincle entre els desapareguts i l’avenir, on contínuament es renoven l’alegria i el dolor sense simulació sentimental ni heroisme, integrant una rica tradició que recull Virgili, Ronsard, Musset i abraça Verdaguer, Maragall i Carner. Poesia simple de tan pura, expressivament rigorosa, defuig amb distància irònica les convencions retòriques de l’època i cerca la imatge precisa, volguda, tot posant en joc la seva sòlida formació francesa i un llenguatge concís que dignifica el dialecte rossellonès. Ben lluny del romanticisme exaltat dels poetes regionals que el precedien, considerat el pare de la lírica catalana contemporània a França i, per a Pla, el millor poeta del seu temps, Pons és un destacat exemple de l’estètica postsimbolista i classicitzant que es conreà a Europa fins a la Segona Guerra Mundial.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Camps, C. (1988).