Desenvolupament enciclopèdic
Serè i amargament irònic, l’autor es distreu amb el domèstic, sovinteja el paisatge, l’anècdota quotidiana i la lectura; elabora una poesia de l’experiència que es nodreix de l’observació de la naturalesa humana per esdevenir una punxant reflexió moral sobre l’inapel·lable pas del temps, els paranys del desig i la humiliant descomposició de la memòria, deixatada per la rutina. Parcerisas hi aplega les seves poesies més refinades i sòbries, tan descarnades en l’implícit com moderades en les formes, lluny del desbordament sentimental, la confidència i l’exhibició retòriques. Qualsevol passat fou una edat d’or, tan sols una il·lusió, vet aquí el sentit del títol. Alhora que renuncia a la primera persona del singular, empra la narració i la llengua parlada, es lliura humilment a les variacions sobre la poesia d’altri. El dolorós, irreconciliable divorci entre discurs i realitat, l’esfondrament de qualsevol ambició temerària davant de l’exigent examen de la vida, de l’observació crítica dels fets esdevinguts, es narra a través dels miralls del desengany amorós i del desig inassolit. L’amor perdut, la imatge malenconiosa de la persona estimada i dels temps antics. La poesia de Parcerisas conjura aquest fantasma de tostemps amb l’aspre retrat de les passions humanes, amb el reconeixement de la fragilitat de la memòria i de la ferotge solitud de l’home, però també amb la invocació esperançadora en favor de l’amor donat de bell nou, de l’aprenentatge com a sentit únic de la vida i del triomf del present, és a dir, de la realitat que s’imposa sense concessions. Poeta elegant d’inspiració anglesa, Parcerisas té un estil límpid, reflexiu però emotiu, d’una sensibilitat propera a Yeats, Eliot o Robert Graves. Com ells, pensa que la poesia és disciplina, un mètode de distanciament crític amb què assumir el vincle personal i l’experiència que el justifiquen. És una poesia continguda, rica en imatges d’un lirisme auster. Representa una ferma i assenyada defensa de l’ofici literari i de la continuïtat respecte als seus escriptors, enteses no com un refugi davant la vida, sinó com un mode contundent de comprometre-s’hi, seguint Josep Carner, Marià Manent i, molt especialment, Gabriel Ferrater. Fou guardonat amb el premi de Literatura de la Generalitat de Catalunya.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Cardwell, R.A. (1999)
- Miralles, C. (1984).