Desenvolupament enciclopèdic
L’obra, escrita a Mèxic al principi dels anys seixanta, es publicà per primera vegada l’any 1964 a Mèxic, en la versió castellana de l’autor. La versió catalana va aparèixer a Barcelona l’any 1968, quan el poeta encara vivia a Mèxic, prologada per Francesc Vallverdú. L’exegeta Anna Murià considera l’obra «una autobiografia lírica de caràcter més espiritual que històrica». L’obra, d’una banda, és una experiència creativa paral·lela a les Elegies de Bierville de Carles Riba, però des de l’òptica del vitalisme català que arrenca amb Joan Maragall i Joan Salvat-Papasseit. De l’altra, molt més transcendent, seguint els models poètics de Les elegies de Duino de Rainer Maria Rilke i Quatre quartets de T.S. Eliot i els models de pensament de Kant, Hegel i Heidegger, és la implantació a la literatura catalana moderna del poema líric seriat amb alts referents filosòfics. La primera elegia evoca l’adolescència del poeta i el naixement de la seva consciència durant aquesta època. La segona elegia tracta el tema del dolor i del sofriment humà a partir de la devastació tràgica que significà la guerra civil. La tercera elegia narra les terribles experiències dels camps de concentració al sud de França i l’eclosió del sentit d’amistat, de solidaritat universal i d’esperança en l’esperit del poeta. La quarta elegia està dedicada a recordar l’ambient d’incertesa a París just abans de l’esclat de la Segona Guerra Mundial, un escenari dramàtic on el poeta té visions del futur i viu una mena de resurrecció anímica. La cinquena elegia descriu l’arribada de l’amor a la vida del poeta, amb tota la seva força eròtica elemental. La sisena elegia tracta el tema homèric de l’existència errabunda del poeta al principi del seu exili americà, mentre la setena elegia parla del seu arrelament a Mèxic. La vuitena elegia versa sobre el desenvolupament de la ment i de l’esperit del poeta en termes poètics a partir de la identificació amb la natura. La novena elegia explica el retorn del poeta a Europa i la seva visita a Grècia, una mena de viatge als orígens. A la desena elegia el poeta s’encara amb la idea del temps històric concret i de la mort. L’onzena elegia és l’acceptació de la gran roda de la vida. I la cançó final és un autèntic cant a la pau, a l’equilibri i a l’harmonia. Des del punt de vista formal, el poemari, en el seu intent d’assolir la totalitat, desplega el repertori de totes les possibilitats tècniques de la poesia en català des del vers clàssic formal fins al vers lliure.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Espinós, J. (1999), p. 131-146
- Faulí, J. (1973), p. 111-114
- Murià, A. (1992), p. 247-262.