De seguida va assolir la categoria d’autèntic best-seller de la poesia en català al País Valencià. Segons la confessió del mateix poeta en una nota preliminar de la primera edició, Llibre de meravelles formava part d’un cicle de quatre poemaris titulat Manuscrits de Burjassot i escrit entre la darreria del 1956 i la primavera del 1958. Estellés va manllevar part del títol de la novel·la de Ramon Llull, Fèlix, o Llibre de meravelles per indicar l’orientació general del poemari, que havia de ser un inventari de les meravelles que trobava en el món de la València capital de postguerra. El llibre està estructurat en nou seccions, on una fa de pòrtic, una fa d’epíleg, i, entre aquestes dues, hi ha les altres set. El pròleg és una mena de declaració de principis poètics, mentre que l’epíleg expressa el compromís final del poeta amb la seva societat.
És un recull extens i dens, en què la majoria dels poemes de les set seccions centrals de l’obra són sobretot poemes realistes, lírics i narratius, en vers d’art major, sobre aspectes de la vida quotidiana de la gent normal de la ciutat de València de l’època, amb insistència en certs temes com ara l’amor, la mort, la violència o la repressió. Llibre de meravelles és una obra d’una gran sofisticació, perquè sota una aparent senzillesa amaga una clara intenció irònica, crítica i subversiva, tant a nivell de contingut com a nivell de forma. En aquest sentit caldria considerar Llibre de meravelles com un intent de donar forma a una ambiciosa èpica de la normalitat i de la misèria dels anys difícils de la postguerra. Des d’un altre punt de vista, és un homenatge poètic a la ciutat de València, als valencians i a la seva llengua i cultura. A Llibre de meravelles, Estellés va treballar poèticament la seva ciutat d’adopció i la convertí en un mite de la modernitat, tal com Whitman feu amb Nova York o Iehuda Amikhai amb Jerusalem.