Encetà la carrera com a poeta amb la publicació, a quaranta anys, de cinc poemaris en un any: Cants de cada vegada (1985, premi Senyoriu d’Ausiàs Marc 1984), Orbs d’alimares (1985, premi Ciutat de Reus 1983), El xerrac i la subtilesa (1985, premi Ciutat de Palma 1984), Adàgio per a un centaure (1985, premi Jacint Verdaguer 1984) i Memòria de Castàlia (1985, premi Guerau de Liost). Després d’aquesta eclosió, el ritme de publicació de l’obra de Sala s’alentí: Les ombres, Laocoont, les ombres! (1989, premi Miquel de Palol 1988), Si vols, Virgínia, aquesta nit escoltarem Beethoven (1989), Vent de marbre (1991, premi Vila de Martorell 1989), Quadern de magranes (1991, premi Bernat Vidal i Tomàs) i Filferros de llum (1994, premi “25 d’abril” de la Vila de Benissa 1993). Posteriorment, publicà els poemaris Manicomi (2009), Llum, encara (2010), HomesQue (2011, premi de poesia Parc Taulí), Amb un cordill de cànem (2012), calabruixa & farigola (2012), La visita (2012), Són les sis (Nou cançoner de Ripoll) (2014, premi Abat Oliba 2013), La destral (2013), Me’n vaig (2014), Vella tardor (2015), Vanitoses cendres (2017) i ema (2018).
És també autor d’una gran quantitat de poemes esparsos i suites poètiques, no recollits, publicats en llibres col·lectius, com ara Vitralls de Maiernigg (flor natural als Jocs Florals de Barcelona 1987) i Nova Qasida del Divan d’Ibn Al-Abbar (englantina d’or als Jocs Florals de Barcelona 1990). Com a narrador publicà Extrema soledat, extrema gosadia (1996, premi de narrativa breu de Mislata 1995) i Morir a Guadalest (1996, premi Grandalla 1995), i com a autor dramàtic, El riu, obra que guanyà el premi de teatre breu Enriqueta Arimany (1991) i fou estrenada per la companyia El Gall, a Manlleu, el 1992. L’any 2011 fou guardonat amb el premi de poesia catalana Josep Maria Lopez-Picó.