Desenvolupament enciclopèdic
L’obra es construeix per la fusió de dos temps narratius: un present de demolició de les cases de la vella Mequinensa, ciutat nadiua de l’autor, i un constant exercici de flash-back, de mirada enrere, a partir dels records que provoca l’enderroc o dels objectes rars que apareixen tot d’una abandonats al mig del carrer. L’acció de present va de la primavera del 1970 a la tardor del 1971: des d’un dia del mes d’abril, quan comença la demolició de la primera casa de la vella Mequinensa, a causa de la construcció del pantà de Riba-roja, fins a un any i mig després, la tardor del 1971, el dia de la mort de Carlota de Camps, darrer representant de la nissaga burgesa dels senyors locals. A la vora d’aquest present que marca la demolició física de les cases, la novel·la mira enrere i reconstrueix la memòria col·lectiva de Mequinensa: es narren velles històries locals, apareixen personatges que surten de l’ànima de les cases, s’expliquen els secrets del temps antic i tot plegat es barreja fins a arrodonir un retaule enèrgic, acolorit i viu d’aquest món condemnat a desaparèixer. Per aquesta raó, la novel·la és coral, de protagonista col·lectiu i de dimensió mítica. Representa la força de la literatura contra la falsa utopia del progrés, l’evocació d’una realitat forjada per segles d’història condemnada a convertir-se en una fantasmagòrica realitat submergida. Només la carcassa de quatre runes al marge esquerre de l’Ebre, sota mateix de la costa del castell, recorda l’existència d’una realitat que fou bigarrada i plena d’història, ofegada sota les aigües del pantà pels interessos d’un determinat model de desenvolupament econòmic. El gros dels records situa el marc històric de Camí de sirga entre el 1914 i el 1971, des dels anys de màxima esplendor de la conca minera de Mequinensa durant la Primera Guerra Mundial fins a la mort física del poble vell, el 1970, però passant abans per l’inici de l’agonia, aquell any 1957, quan començà la construcció de l’embassament. Tot i aquest marc històric, la cronologia sovint se n’escapa per recuperar girs d’una història anterior, com en el cas de la participació de Mequinensa a la batalla de Tetuan (1860), o la història del “Mortífer”, un canó de la guerra del Francès guardat al celler de la família Vidal, abandonat l’any 1814 per les tropes del general Suchet, però que encara feu servei per a la defensa de la vila en els enrenous de les guerres carlines. El canemàs històric, de tota manera, és només un decorat de fons. Camí de sirga no és una novel·la històrica sinó la recuperació literària d’un espai, una gent, uns costums i una manera de fer, sacrificats des d’un despatx de l’administració franquista en benefici d’un suposat progrés material. Des d’aquesta perspectiva, la novel·la es configura en la forma d’una elegia paradoxal: l’elegia per la pèrdua d’un món estimat que amaga, darrere de cada mur que les màquines ensorren, tot un gruix de vida i d’història. I l’elegia és paradoxal perquè l’autor no s’entreté en lamentacions inútils sinó que opta pel vitalisme, l’humor i la sensualitat d’una Mequinensa liberal i descreguda, sempre de gresca amb els tropells dels minaires, històries dels llaüters amunt i avall de l’Ebre, plena d’anècdotes i de secrets de llit, i fins amb l’agita-ció d’un famós prostíbul de nom edènic, en els millors anys de la conca.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Guillem, R. (1990)
- Ribes, S. (1999)
- Rosselló Bover, P. (19883)
- Skrabec, S. (2005).