Desenvolupament enciclopèdic
Relata, en quatre parts, una gran aventura, un viatge que dona sentit a l’existència de Tomàs Safont, el protagonista, jove enginyer industrial ociós, les aficions del qual són la lectura, l’esport, les dames i la història. Tot això discretament adobat com una història d’amor, en què l’espectacular vídua Eveline Nikopoulos a la fi és desplaçada, en el cor del protagonista, per la més discreta i submisa Blanca de Salona / Rosaura. L’autor juga amb el temps i l’espai, i els transforma per contrastar l’obscur present de Catalunya amb la seva passada esplendor. Així, el jove Safont esdevé rei d’Armènia després de contraure matrimoni amb Blanca. El feliç desenllaç es produeix després d’una expedició a través d’indrets com ara Ulm (la ciutat de la mort i l’espant, on governen els homes de les negres túniques), les terres del Prest Joan, el Regne de la Triple Virtut (la Fe, l’Esperança i la Caritat), Òsnia (ciutat de marbre rosa on, després que hagi desaparegut la vida animal, els gats i els ocells són mecànics) i Haffa, entre d’altres, a la recerca de l’aigua de foc (petroli), per comprovar-ne les qualitats, esbrinar el destí del paleòleg Dimes, dèspota aliat amb els enemics venecians, obtenir una relíquia de santa Eufrigis, a qui el rei professa una gran devoció, i aconseguir la unió dels regnes cristians d’Occident. I tot això, amb el protagonista emparat per l’anell que li regala el Prest Joan per tal que el protegeixi a les terres dels infidels. La novel·la és articulada mitjançant la tècnica dela fragmentació poemàtica, a cavall entre el lirisme, la fantasia, la ironia juganera i l’humor, l’erudició i l’aventura, una veta literària —en suma— poc conreada en les literatures hispàniques (entre les escasses excepcions es troba en les Industrias y andanzas de Alfanhuí, 1951, de Rafael Sánchez Ferlosio, i Merlín y familia, 1957, d’Alvaro Cunqueiro), sense continuadors, ja que fou marginada per l’aleshores aclaparador realisme social. En el seu moment, la crítica no aprecià gaire aquest llibre (la segona edició aparegué el 1985), compost en un estil senzill, directe i funcional, i amb la pretensió de retre homenatge a Ramon Llull (amb qui ensopega el protagonista a Famagusta, exhortant-lo que es mantingui fidel al seu destí), a Ramon Muntaner i als cronistes medievals. Tampoc no s’aprecià la seva visió poètica de la passada història del Regne d’Aragó. Després ha estat un dels llibres més celebrats de l’autor.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Gimferrer, P. (1986), p. 1-3
- Guillamon, J. (1985), p. 5-29
- Guillamon, J. (1989)
- Pujol, C. (1986)
- Valls, F. (1990), p. 11-51.