Donà a conèixer la seva obra poètica, influïda per Vicent Andrés i Estellés, amb D’on neixen les penombres (1995, premi Martí Dot 1994), recull al qual seguiren Natura morta (1998, premi Vila de Martorell), Oratori (2000, premi Senyoriu d’Ausiàs Marc 1999), La mel d’Aristeu (2003, premi Gorgos) i La mà de batre (2005, premi Grandalla de poesia d’Andorra). Amb Violència gratuïta (2006) guanyà els Jocs Florals de Barcelona i testimoniava un tipus de poesia urbana, dura i crítica amb la vida quotidiana de la ciutat. Aquesta actitud té una continuació a Última oda a Barcelona (2008), escrita conjuntament amb Lluís Calvo, i que, dins la tradició d’odes a la ciutat, és, més concretament, una antioda urbana. Posteriorment ha publicat Felix orbe (2010), Ni un pam de net al tancat dels ànecs (2011), Mal (2013), L’illa misteriosa (2015, premi Rosa Leveroni de Cadaqués 2015), Guillem Tell (2016), les proses poètiques Pollo (2019), Penumbras (2019) i Pla 10 de l’espai exterior (2021, premi Vicent Andrés Estellés de poesia 2020).
Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació (El Punt) i en el número monogràfic sobre Vicent Andrés i Estellés de la revista Reduccions (2011). És autor dels assaigs L’única certesa (2008, dins del primer Simposi Màrius Sampere) i Retrat de Montserrat Abelló (2010). La seva obra, traduïda a l’anglès, al castellà, a l’eslovè, al romanès, a l’occità i a l’italià, ha estat inclosa en diverses antologies.