Vida i obra
Fill d’un obrer del tèxtil, feu els estudis de grau mitjà al seminari de Barcelona (1831-37); hi estudià dret a la Universitat i es relacionà amb elements romàntics, especialment a través de la Societat Filomàtica. Es doctorà a Madrid (1847), on s’establí. Allí ingressà al Partit Democràtic el 1849 i desenvolupà la seva llarga carrera política, intensa a partir del 1854, a través de l’acció (com a dirigent i punt de referència del republicanisme federal, diputat en diverses legislatures, ministre i president de la Primera República) i de la doctrina exposada en publicacions periòdiques (“La Razón”, 1856; La Discusión, 1857-59, i, entre d’altres, “El Nuevo Régimen”, fundada el 1890, en què es pronuncià en favor de la independència de Cuba, sortí al pas de tòpics centralistes sobre la llengua catalana, analitzà la situació actual del catalanisme i dedicà un article necrològic a Joaquim Rubió i Ors), i en llibres influïts per l’obra de Hegel, Rousseau, Proudhon i, més tardanament, la de Comte, que conegué durant l’exili a París (1866-68): són de destacar La reacción y la revolución (1854), rectificat, en pro del pragmatisme, a Las nacionalidades (1876), i Las luchas de nuestros días (1890). L’anàlisi històrica partia de la crítica del poder hegemònic de l’Església, principal condicionament del progrés al costat d’altres elements de reacció (la tradició, l’autoritat, la monarquia) i havia ja informat alguns dels estudis de joventut, sobretot la Historia de la pintura (1851) i Estudios sobre la Edad Media (1851; reed. 1873), obres que foren condemnades per l’autoritat eclesiàstica i prohibides per la censura. Uns quants anys abans, s’havia iniciat en la recerca històrica amb el volum “Cataluña” (1842), l’únic publicat, de La España pintoresca; després (en 1848-52), acabà el segon volum dels dos dedicats per Pau Piferrer a Catalunya dels Recuerdos y bellezas de España, i escriví el dedicat a “Granada”. Pòstumament, Francisco Pi y Arsuaga li publicà l’extensa Historia de España en el siglo XIX; l’editor Antoni López recollí diversos estudis històrics i literaris, entre els quals un sobre el caràcter de don Juan Tenorio, a Trabajos sueltos i Diálogos y artículos, i els principals escrits seus dels darrers anys foren recopilats per Gabriel Alomar amb el títol d’Articles (1908) i per Rovira i Virgili, traduïts al català, amb el de La qüestió de Catalunya (1913).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Colomer, L. (1990), p. 5-30
- Ghanime, A. (2003)
- Molas, I. (1988), p. 75-85
- Molas, I. (1998), p. 9-22.