Ramon Picó i Campamar

(Pollença, Mallorca, 1848 — Barcelona, 1916)

Poeta i autor dramàtic.

Vida i obra

De família humil, a onze anys passà a viure a Barcelona, on, excepte entre el 1869 i el 1871, ja residí sempre. Treballà com a administratiu fins que el 1883, gràcies a unes gestions de Jacint Verdaguer, entrà a treballar com a secretari particular dlEusebi Güell. Tingué una destacada actuació catalanista: fou fundador (1868) i president (1873) de La Jove Catalunya, prengué part activa en la creació de l’Acadèmia de la Llengua Catalana (1880), fou soci de la Lliga de Catalunya (1888) i de la Unió Catalanista (1891), redactor de les Bases de Manresa i soci de la Lliga Regionalista. Fortament influït pel romanticisme, començà molt jove (1864) conreant el drama, la poesia i la narració en castellà i català, llengua ja predominant a partir del 1867, en què fou premiat als Jocs Florals de Barcelona, dels quals fou assidu participant, mestre en gai saber el 1885 i president el 1892. Com a poeta destacà sobretot pels seus romanços històrics i poemes narratius, només recollits en part a Tres englantines (1886) i a “Lectura Popular” (1915); el 1888 publicà l’opuscle Una floreta de Sant Francesc i un recull de composicions adreçades a la família Güell (com ho fou el drama líric Garraf, 1911, musicat per Josep Garcia Robles, representat parcialment el 1892, el 1894 i el 1911). El 1869 escriví el drama Cor de Roure (que restà inèdit fins el 2006) i La filla del segador (1914), primer d’una projectada sèrie sobre la història de Catalunya, i deixà inèdites moltes altres obres teatrals. En el 1900 i el 1902 presidí el Centre Excursionista de Catalunya, i el 1902, l’Ateneu Barcelonès.

Bibliografia
  1. Farrés, P. (2005)
  2. Farrés, P. (2006), p. 5-41
  3. Tomàs, M. (1979)
  4. Tomàs, M. (1983), p. 5-19
  5. Tomàs, M. (2008).
Vegeu bibliografia