De família humil de menestrals, quedà orfe de molt jove i hagué de compaginar els estudis a la Junta de Comerç, a l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts, al col·legi de Sant Pau del Camp i a la Universitat de Barcelona (on obtingué els graus de batxiller en dret i en filosofia i lletres) amb diverses ocupacions per a atendre la seva problemàtica família, limitat molt aviat per greusproblemes de salut. Obtingué també una bona formació musical. S’implicà amb convicció en els fets revolucionaris de l’estiu del 1835, tot rebutjant-ne la utilització que en feren alguns sectors socials marginals, i anà evolucionant cap a un moderantisme raonat, matisat per una actitud escèptica i crítica, que implicava alhora l’ideari polític, religiós i literari, que s’anà caracteritzant per la defensa dels valors considerats tradicionals (enfront de la degeneració produïda pel gir que el romanticisme prengué a França). La feu especialment a La Discusión (1847), que fundà i dirigí, i a↑Recuerdos y bellezas de España, la seva obra més important, de contigut entre poètic i erudit, que tingué imitadors. Cal destacar, en un sentit semblant, les col·laboracions a “El Guardia Nacional” (1838), “Álbum Pintoresco Universal” (1842), “La Corona” (1843), que dirigí, La Verdad (1843-44), La Lira Española (1844) i Diario de Barcelonal (1945-48), en què es destacà per la crítica teatral i musical, feta amb competència i independència de criteri. Abonà la construcció d’una nova Catalunya espanyola, sostinguda en un patriotisme provincialista marcat per la revaloració del passat, del qual la llengua formava part, enfront d’un present políticament i ideològicament insatisfactori. El 1840 entrà de bibliotecari a la biblioteca constituïda al convent de Sant Joan amb els fons conventuals desamortitzats. Des del 1839, fou professor de diverses matèries en col·legis privats i, entre el 1845 i el 1848, ho fou de retòrica a l’Institut de Barcelona. Com a professor publicà una antologia de Clásicos españoles (1846), amb comentaris originals, el programa de l’assignatura (1847), i, segurament, una Colección de definiciones de retórica y poética (1848). Escriví, a vegades per encàrrec, un gran nombre de poemes (a un encàrrec són deguts dos poemes catalans de felicitació —una dècima i catorze quartetes heptasíl·labes— i una obra de teatre per a ombres, Los dos embusteros), peròs’esforçà a construir una obra personal dins la literatura castellana, a través del que anomenaven “escola provincial”, que només pogué realitzar parcialment. Conegué la poesia popular alemanya i britànica i les reelaboracions i imitacions dels romàntics a través de traduccions franceses, que li foren model i referència per a alguns dels seus poemes publicats, entre els quals “Canción de la primavera” i “Retorno de la feria”; en d’altres predomina la intenció al·legòrica, com “La cascada y la campana” i “Alina y el Genio”, o el retaule històric, com a “Las Navas de Tolosa”, tots inclosos a Composiciones poéticas de D. Pablo Piferrer, D. Juan Francisco Carbó y D. José Semís y Mensa (1851), publicades per Manuel↑Milà i Fontanals. S’havia donat a conèixer, però, a “El Vapor”, el 1837, amb narracions d’índole fantàstica, com “El castillo de Monsoliu” i “Cuento fantástico”, i, el 1838, amb una «fantasia dramàtica» en prosa, “Espíritu y materia”, a “El Propagador de la Libertad”. Després, als Recuerdos y bellezas de España inclogué altres passatges de prosa poètica sobre temes llegendaris o fantasiosos i en deixà diversos d’inèdits, inacabats o esbossats, com també diversos poemes i algun drama històric. Hi són de destacar les referències a Schiller, Hoffmann, Irving, Cooper i Eugenio de Ochoa, entre altres autors. Traduí Canto del último trovador (1843) de Walter Scott —punt de referència generacional literari i, també, ideològic—, i, en col·laboració amb Laureà Figuerola, l’obra teatral de Dumas El marido de la viuda. Fou membre de l’ABLB (1844).
- Albertí i Oriol, J. (2002)
- Carnicer, R. (1963)
- Jorba, M. (20021)
- Santamaria de Mingo, V. (1997), p. 225-238.