Vida i obra
De família modesta i orfe de pare, seguí estudis al seminari de Tarragona i després a l’escola normal i a la Universitat de Madrid. D’aquí, involucrat en la revolta estudiantil de la nit de sant Daniel (1865), s’hagué d’exiliar i viatjà a Ginebra, París i Brussel·les, fins que s’establí a Marsella. Es dedicà a activitats tan diverses com a la traducció de novel·les al castellà i a l’ensenyament d’aquesta llengua, a l’arquitectura, a la corresponsalia de premsa i a la diplomàcia, però mantingué la dedicació a la literatura iniciada els anys de Tarragona, ara amb articles costumistes (1866-68) i amb articles sobre folklore a la “Revue des Langues Romanes” de Montpeller i col·laborant a la premsa de Marsella. Devers l’any 1869, emprengué el cicle narratiu dels Garrigas, donat a conèixer alguns anys després: La↑família dels Garrigas (1887), Jaume (1888) i Níobe (1889 [1890]). Aquestes novel·les, i una altra, Kildo, de la qual només es conserven esborranys (publicats el 1994), es proposaven de ser un «estudi del natural» de la societat contemporània (interessat a contrarestar l’arcadisme pairal i jocfloralesc, que considerava massa present en la literatura catalana), a través d’un estil marcat pels usos del costumisme i el tractament verista de la ficció, tot constituint un retaule social i històric en què l’experiència individual és reductible (a la manera romàntica) a la seva qualitat dramàtica i nihilista. La recepció pública en general fou positiva: la crítica aplaudí els encerts de l’enfocament realista, per bé que assenyalà inconsistències en el discurs narratiu. Ja instal·lat a Barcelona, on pensava que podia consolidar la carrera d’escriptor, lliurà a l’empresa del Teatre Novetats tres comèdies de costums en prosa (Sogra i nora, 1890; La viudeta, 1891; La tia Tecleta, o Una senyora ressentida, 1892, estr. 1891) i un drama també en prosa (La Sirena, 1891; estr. 1892), que traspassaven a la societat urbana contemporània el focus d’atenció de les novel·les, amb una ambició semblant. L’escàs èxit que tingueren fou el motiu que no prosperés la representació d’altres obres que Pin tenia preparades (Poruga, 1892; L’àvia, anunciada el 1893) i que fins vint-i-cinc anys després no tornés a intentar, fugaçment, la presència en l’escena professional, amb les comèdies burgeses La baronessa, o bé Nau sense timó (1917) i Castell-florit (1921), o que no n’anunciés d’altres com L’enveja (1885; datada el 1918). Descartada ja els anys noranta la possibilitat de la professionalització literària, Pin engruixí els nuclis renaixentistes marginals o enfrontats als nous corrents ideològics i literaris dominants, amb preses de posició manifestades a través de la seva pertinença a l’ABLB i l’Acadèmia de la Llengua Catalana, o directament a Sonets d’uns i altres (1904), Protesta contra les “Normes ortogràfiques” de l’IEC (1913) i, pòstumament, Comentaris sobre llibres i autors (1947), que traeixen també el pas del catalanisme (fou membre de la Lliga de Catalunya i de la Unió Catalanista) a un espanyolisme conservador plasmat ja al Libro de la patria. Coloquios sobre cosas y tierras de España (1923). Simultàniament s’orientà cap a un diletantisme de viatger erudit i de bibliòfil, que desembocà en la publicació de Problemes d’escacs d’autors catalans contemporanis (1899), en la recopilació d’articles (Vària, 1903, 1905 i 1906) i en l’edició de deu volums d’una “Biblioteca d’Humanistes”, en què ell mateix traduí i prologà textos d’Erasme, Thomas More, Joan Lluís Vives, Antoni Agustí i Maquiavel (1910-21). El 1923 publicà la novel·la Alícia, premiada dos anys abans pel Centre de Lectura de Reus. Se n’han editat unes Obres completes en dotze volums. (2002-07).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Domingo, J.M. (1996)
- Domingo, J.M. (2002), p. 9-20
- Domingo, J.M. (20031), p. 9-45
- Domingo, J.M. (2008)
- Gallén, E. (2005), I, p. 9-36
- Montoliu, M. de (1927), p. 5-38
- Roig, F. i Domingo, J.M. (1994)
- Vidal i Alcover, J. (19811).