Paleta i gravador, fou també actor i, a partir del 1868, es dedicà intensament a escriure peces teatrals de circumstàncies, en castellà i en català, especialment melodrames lacrimògens adreçats a les capes més humils de la menestralia barcelonina, o altres de més convencionals, sempre sense pretensions literàries, entre els quals cal esmentar La perla de Catalunya, o La Verge de les Mercès (1869), Catalans, fora les quintes! (1870), Fray Patricio, o La máscara del crimen (1871), arranjament, en llengua castellana, fet en col·laboració amb Joaquim Dimas, Joan Garí en les muntanyes de Montserrat (1872) i La monja enterrada en vida, o Secrets d’aquell convent (2a ed. 1885, estr. 1886), un tema tractat abans per Pere Mata.
Escriví també comèdies i gatades de tema molt divers, entre les quals Per fondo que es faci el foc (1869), Un embustero de marca (1871), Triquines i fil·loxeres (1879), La gossa de D. Cristòfol, o Lo llaç escorredor (1882), La mà negra (1883), Dos llençols i un vestit negre (1888), i una versió dels pastorets (Herodes, o La degollació dels Innocents, 1871). Entre les obres que adaptà hi ha les versions melodramàtiques del Richard III de Shakespeare, de les quals escriví una continuació, com sembla que feu del melodrama de Dennery inspirat en la novel·la de Beecher Stowe, La cabana de l’oncle Tom, a El esclavo blanco.
Fou empresari del Teatre Odeon, que proveïa quasi totalment amb les seves obres i amb el qual aconseguí una regular fortuna i una gran popularitat. Quan l’Odeon tancà les seves portes, el 1886, s’instal·là, amb bona visió de futur, al Paral·lel.