Josep Sebastià Pons

(Illa, Rosselló, 1886 — Illa, Rosselló, 1962)

Poeta.

Vida i obra

Nascut en una antiga família rossellonesa originària de Corbera, no començà a escriure en català fins cap als dinou anys. Estudià llengua i literatura espanyoles. Exercí primer de professor de lycée, i, entre el 1935 i el 1953, de catedràtic a la Universitat de Tolosa. La seva tesi doctoral, publicada el 1929, es titula La littérature catalane en Roussillon au XVII et au XVIII siècles. Josep Bonafont (rector d’Illa) i Joan Amade estimularen i encaminaren el seu interès per la llengua i la cultura catalanes; gràcies a ells entrà en contacte amb els cercles catalanistes de la “Revue Catalane” i “La Veu del Canigó”. La seva obra es publicà i tingué ressò, fonamentalment, a Barcelona, de la mà del poeta i gran amic seu Tomàs Garcés, si bé aparegué en edicions bilingües a Tolosa i a París. Del 1924 al 1936 feu la crònica “Lettres catalanes” al “Mercure de France”. També fou membre corresponent de l’IEC. La poesia de Pons desenvolupa i refina un seguit de constants que ja es troben en un primer recull, influït per Maragall i Verdaguer (Roses i xiprers, 1911): la contemplació de la natura (amb trets panteistes), el pas del temps (lligat al cicle de l’any) i la reflexió moral (de tendència estoica). Les formes mètriques derivades de la cançó popular són també usades recurrentment per Pons, de la mateixa manera que es manté fidel a un registre lingüístic que des de l’estandardització culta (en això confluí amb el programa noucentista) elaborava allò que hi havia de més genuí i col·loquial del rossellonès. Aquest primer recull, juntament amb El bon pedrís (1919) —en el qual introdueix el tema amorós dins els elements naturals i morals del primer recull— i amb L’estel i l’escamot (1921) —on poetitza la seva dura experiència com a soldat durant la Primera Guerra Mundial, seguida del retrobament de la pau—, foren revisats i publicats conjuntament el 1947 a Primeres poesies. Pons assolí la maduresa poètica amb Canta perdiu (1925), on s’adreça a aquells elements permanents del seu entorn terrenal tant per comunicar-se amb el passat com per conservar-lo i fer-lo patrimoni per al futur. A L’aire i la fulla (1929), segueix explotant els mateixos temes i formes, però encarant la seva meditació cap a la tasca del poeta, que cerca fixar allò efímer i sap trobar la poesia en qualsevol imatge de la vida quotidiana, de la natura, per captar-la pura, senzilla, expressió d’ordre, amor i harmonia. Amb↑Cantilena (1939) arribà l’obra de Pons valorada unànimement com la més perfecta. En aquest poemari, el goig de la contemplació es matisa amb un sentiment de llunyania, de corrupció pel pas del temps, i hi apareix el dubte. No en va una part d’aquest llibre fou condicionada per la mort de l’esposa, l’absència de la qual difícilment pogué superar des de l’estoïcisme. El 1950, Pons publicà un nou llibre, Conversa, en què l’acceptació del buit es fa present i s’hi reprèn la recerca del moment feliç, senzill i diari, però també del que quedà enrere en el passat. Contrapunt (1960) suposa un afegit a la segona edició refeta de Canta perdiu, de marcat to moral, en què desenvolupa gairebé un codi de conducta contemplatiu i estoic. Finalment, Cambra d’hivern, recull pòstum del 1966, reincideix en el retorn al passat i el record de la seva muller. A més de poesia, Pons escriví algunes peces teatrals, en les quals reelaborà en clau lírica motius populars i tradicionals: La font de l’Albera (1922), escrita amb Gustau Violet, musicada per Enric Morera i portada a l’escena per Adrià Gual; Amor de pardal (1923), basada en una cançó tradicional; El singlar (1930), sobre el tema de la malmaridada; el Misteri de Sant Pere Ursèol (1967), i, finalment, L’amor i el papagai (1956), que dramatitza una narració en vers del trobador Arnaud de Carcassès. Amb una temàtica en la mateixa línia que la del seu teatre, Pons aplegà el 1956 el volum de narracions Llibre de les set sivelles. A banda d’haver escrit alguna narració en francès, també hi redactà les seves memòries, L’oiseau tranquil, que foren traduïdes al català el 1977 per Ramon Folch i Camarasa. Globalment, l’obra de Josep Sebastià Pons és una peça cabdal de la llengua i la literatura catalanes al Rosselló. Queda ben encarrilada lingüísticament des dels seus orígens dins els paràmetres continuadors del model noucentista, i es troba en bona confluència amb les tendències neopopularistes i postsimbolistes de la poesia catalana de l’època. Tanmateix, la poesia de Pons no s’anà guanyant un reconeixement unànime fins més enllà de la meitat del s. XX, la qual cosa queda confirmada amb la publicació dels volums de Poesia completa (1988) —↑Obra poètica (1976)— Prosa completa (1991) i Teatre complet (1991).

Bibliografia
  1. Aulet, J. (19971), p. 7-52
  2. Bou, E. (1987), vol. 9, p. 230-240
  3. Bou, E. (1989), p. 163-179
  4. Bover i Font, A. (19901), p. 7-28
  5. Bover, A. i Valls, M. (1986), p. 9-15
  6. Camps, C. (2002), p. 1-18
  7. Camps, C. i Petit, J. (1987)
  8. Garcés, T. (1963)
  9. Garcés, T. (19762), p. 7-44
  10. Parcerisas, F. (1977)
  11. Prat, E. i Vila, P. (1990)
  12. Prat, E. i Vila, P. (19912), p. 1-10
  13. Susanna, À. (19883), p. 9-18.
Vegeu bibliografia