Vida i obra
Orfe de pare, residí de molt petit a Palma i estudià fins a catorze anys al col·legi dels jesuïtes, on escriví poemes i peces teatrals en castellà. Entre el 1839 i el 1840 aparegueren els sis volums de Fruto de la prensa periódica, recopilació d’articles publicats a la premsa espanyola. Juntament amb Tomàs Aguiló i Antoni Montis, edità “La Palma”. El 1842 es traslladà a Madrid, on estudià teologia i col·laborà, entre altres publicacions, a “El Católico”, “El Heraldo” i “El Pensamiento de la Nación”, de Jaume Balmes, amb qui tingué una gran amistat i que li feu acceptar la direcció d’“El Conciliador” (1845), defensor del matrimoni d’Isabel II amb el comte de Montemolín. En l’endemig, havia fundat a Palma “La Fe” (1844), on es mostrà encara influït per un marcat tradicionalisme filosòfic, superat posteriorment. Vers la fi del 1845 retornà definitivament a Mallorca, on defensà la unitat religiosa des de les pàgines del “Diario de Palma” (1855), s’oposà a la llibertat de cultes (1868), i fundà i dirigí “La Unidad Católica” (1870-72). Els seus Ensayos religiosos, políticos y literarios foren recollits entre el 1854 i el 1873 i reeditats, ampliats i amb una introducció del seu amic Menéndez Pelayo, entre el 1893 i el 1896. Fou arxiver (1840-95) de l’Arxiu Històric de Mallorca i la seva obra d’historiador s’inicià amb la col·laboració a↑Recuerdos y bellezas de España, el 1844. Autor d’obres com Discurso sobre la historia universal (Continuación del de Bossuet) (1881), destaca pels estudis sobre història de Mallorca, basats en una gran quantitat de documentació inèdita, els quals, malgrat les limitacions de la seva interpretació conservadora, són encara d’una gran utilitat: Historia de la conquista de Mallorca (1850), Informacions judicials sobre els addictes a la Germania, (1896), La judería de la capital de Mallorca en 1391 (1887), i, en especial, Forenses y ciudadanos (1847), la conferència En Joanot Colom, 1870, i articles com, entre d’altres, “De las Comunidades en Mallorca”, del 1841. Primer teoritzador del romanticisme a Mallorca, tingué un destacat paper com a crític literari, des de posicions historicistes i conservadores, que informaren la seva obra pròpia, com la narració El príncipe de Viana (1845) i els seus drames Leovigildo i Cristina de Noruega, entre d’altres, que no s’arribaren a estrenar. Estudis com Poetas mallorquines, on publicà la cançó popular de “Don Joan i don Ramon”, i “Ausias March” (1841), crítiques a llibres d’autors catalans (Verdaguer, Llorente, Costa i Llobera, Massanés, Tomàs Aguiló), la publicació d’un gran nombre de documents o la recollida de cançons populars (trameses després a Marià Aguiló), constitueixen, més que les escasses poesies en català, la seva millor aportació al moviment de la Renaixença, del qual hom l’ha acusat sovint d’estar molt allunyat. Fou membre de la Real Academia Española i de la de la Historia, i de l’ABLB, entre d’altres.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Beltrán de Heredia y Castaño, P. (1944), vol. I, p. 5-23
- Diversos autors (19701)
- Fullana i Puigserver, P. (1997)
- Moll, F. de B. (1979), p. 45-80
- Mut Calafell, A. (2003)
- Mut Calafell, A. i Urgell Hernández, R. (1996)
- Sabater, G. (1967)
- Tayadella, A. (1996), p. 5-29.