Fill i deixeble d’Alexandre de Riquer i Inglada, s’especialitzà també en exlibris. Format al Cercle Artístic de Sant Lluc i a Llotja, s’especialitzà en exlibris, formà part de l’Agrupació Ars —germen d’Els Evolucionistes— i fundà les revistes Mediterrània (1916) i La Marsellesa. Residí a Mallorca (1919-20), on col·laborà a Vanguardia Balear —des d’on combaté Anglada i Camarasa— i en altres publicacions.
Publicà Por tierra dorada (1920), La cançó del Sena (1924), il·lustrat per ell mateix, i la novel·la, autodenominada futurista, La nina del capell verd (1926) a la col·lecció “La Novel·la Catalana” que ell fundà. Col·laborà a La Publicitat, El Diluvio, El Poble Català, La Nau, Papitu, El Be Negre i L’Esquella de la Torratxa i emprà diversos pseudònims. Fou un dels editors del setmanari racionalista Nueva Humanidad (1933). Simpatitzà amb el sindicalisme llibertari i ingressà al Sindicat d’Obrers, Intel·lectuals i Professions Lliberals, d’on fou expulsat; malgrat tot continuà col·laborant a Solidaridad Obrera i Tierra y Libertad. Amb els sindicats de la CNT fundà al Carmel de Barcelona i a Salt (Gironès) escoles laiques racionalistes. Fou redactor de Catalunya el 1937 i director de Ruta. Durant la Guerra Civil de 1936-39 s’esforçà a evitar estralls i amb les Joventuts Llibertàries evità la total destrucció del seminari barceloní.
Després de la guerra visqué a Andorra i a les Canàries, on fou crític d’art de La Provincia. De nou a Barcelona (1949), estrenà al Romea la farsa Les granotes busquen rei i publicà Els ex-libris i l’ex-librisme (1952). Havent-se traslladat a Suïssa (1962), fou un dels fundadors i el secretari general de la Sociedad Suiza de Estudios Hispánicos de la Universitat de Neuchâtel.