Feu estudis de lletres i després de dret, que abandonà per dedicar-se al periodisme i a la política, en les files del republicanisme federal. Actiu catalanista des de molt jove, inicià la seva trajectòria com a periodista dins el moviment de la Renaixença, i es vinculà sobretot a les iniciatives de Francesc Pelai↑Briz: fou redactor dels primers anys del ‘Calendari Català (1867 i 1868) i secretari de redacció de la primera època de “Lo Gai Saber” (1868-69), en què, a més, feu col·laboracions literàries remarcables (hi traduí Lo cíclop d’Eurípides i Calendau de Mistral). També col·laborà, entre molts altres periòdics, a la revista La Renaixença, amb obres de creació i comentaris crítics, i presidí (1872) La Jove Catalunya. Ací i en nombrosos articles propugnà, a fi de popularitzar la literatura catalana, la modernització dels Jocs Florals de Barcelona, en els quals guanyà dos accèssits i en fou secretari (1875) i mantenidor (1869, 1876 i 1921). Amb la Revolució de Setembre fundà les publicacions d’ideari republicà “Lo Cop” (1868) i “Les Barres Catalanes” (1869), i se centrà cada vegada més en el periodisme polític de caràcter satíric, en el qual assolí gran popularitat en publicacions com La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, que dirigí entre el 1871 i el 1908 i entre el 1879 i el 1907, respectivament. Hi popularitzà els pseudònims P.K. i P. de l’O i compartí el de Rata Sàvia amb altres redactors. Hi escriví articles polítics —satírics i seriosos—, de crítica literària i de costums i versos humorístics. La seva dedicació principal fou el teatre, amb nombroses peces còmiques, entre les quals la paròdia La Passió política (1870), en col·laboració amb↑Alonso del Real, Lo plet d’en Baldomero (1888), Cura de cristià (1888), també paròdica, en col·laboració amb Juli Francesc↑Guibernau, i Bona jugada (1887), en col·laboració amb Eduard↑Vidal i de Valenciano, amb el qual col·laborà també en algunes sarsueles (La criada, 1880; Joc de nois, estr. 1885), i, en castellà, en el drama Cuchillo de plata (1879) i la novel·la Los dos huérfanos (1882-83). És autor també dels drames Miracle! (1869, no estrenat), Mal pare! (1886) i Lo bordet (1886). Escriví una biografia de Joaquim M. Bartrina (1904), i, en castellà, les de Valentí Almirall (1904) i Francesc Pi i Margall (1921). També en castellà, entre moltes altres obres, publicà la guia Barcelona en la mano (1884 i 1895) i una traducció dels contes d’Andersen (1880 i 1885), i col·laborà a La Vanguardia. Alguns dels seus poemes i de les seves narracions foren recollits a “Lectura Popular” (1914 i 1921, respectivament).
- Escobedo, J. (1981)
- Sardà, J. (1914), p. 132-143.