Vida i obra
Fill d’un impressor i llibreter de vell, seguint un ús de la Barcelona de l’època completà els estudis secundaris en les escoles que sostenia la Junta de Comerç a Llotja. Inicià després estudis eclesiàstics, que abandonà per falta de vocació. Sense recursos per a seguir estudis a la Universitat de Cervera, decidí, enmig d’una crisi personal, professionalitzar-se en l’establiment patern. Però la reinstauració, el 1835, de càtedres de dret a Barcelona li permeté de seguir estudis universitaris. Completà la carrera de dret el 1841, però no prengué el títol d’advocat per no jurar la regència d’Espartero. El 1845 es llicencià i doctorà en lletres. Fou catedràtic de literatura general i espanyola de la Universitat de Valladolid (1847-58) i d’història universal a la de Barcelona, de la qual fou vicerector (1896) i rector (1899). Una part de la bibliografia de Rubió i Ors la motivà la professió de docent: El libro de las niñas (1845), Epítome-programa de Historia Universal (1873-1875) i Lecciones elementales de Historia de España (1885). L’activitat escolar i la condició professional paterna l’introduïren ben aviat en la societat literària barcelonina. Hi restà instal·lat i se sentí, sempre més, deutor d’un ambient intel·lectual i unes figures que alguns anys després evocà: Noticia de la vida y escritos de D. Joaquín Roca y Cornet (1876), Noticia de la vida y escritos de D. Manuel Milá y Fontanals (1887) i Piferrer considerado desde el punto de vista de [su] intuición artística (1898). D’una banda, assumí el mestratge d’alguns dels caps visibles de l’anomenada escola apologètica catalana (Balmes, Roca i Cornet especialment; també Ferrer i Subirana i Quadrado) i hi col·laborà activament: fou aquest, de fet, el gran mòbil vital de Rubió i Ors (en paraules d’Ignasi Casanovas, Rubió «se sentia primer croat [de la causa apologètica] que almogàver»). És autor d’un Manual de elocuencia sagrada (1852); amb Roca i Cornet dirigí una “Biblioteca Católica” (per a la qual prologà un volum d’obres de santa Teresa); col·laborà a “La Religión” i “La Ciencia Católica”, i dirigí “El Mensajero del Sagrado Corazón de Jesús” i “El Criterio Católico” (1885-87), i traduí obres de la mateixa línia ideològica. Les dues peces teatrals que donà a conèixer, Gutenberg (1880) i Luter (1888) (ambdues en català, la segona amb pròleg de Torras i Bages), servien també el programa apologètic, així com la seva professió d’historiador: estigué atent a combatre els aspectes heterodoxos del positivisme (Paralelos entre el catolicismo y las sectas protestantes, 1870, en el camí del cèlebre escrit de Balmes) o a refutar William Draper (Los supuestos conflictos entre la religión y la ciencia, 1881).D’altra banda, els anys d’estudis universitaris l’immergiren en la voga de la «nova escola», la romàntica, aleshores intensament nodrida pel teatre i la indústria editorial. Rubió reconegué l’impacte de lectures com el Génie du christianisme de Chateaubriand, Lamartine, els poemes de Victor Hugo, Byron, Walter Scott, el duc de Rivas, Espronceda i Arolas, i l’efecte, alhora, del reconeixement de la carrera literària incipient d’alguns amics i condeixebles (M. Milà, Illas i Vidal, Piferrer). Tot plegat el mogué a escriure versos: el 1836 començà a publicar-ne a “El Guardia Nacional”, en castellà i català, i, a partir del 16 de febrer d’aquell any, en connivència amb Joan Cortada, al Diario de Barcelonal, en català, sota el pseudònim de Lo Gaiter del Llobregat, títol del primer poema d’aquella sèrie, que responia a la moda romàntica del trobadorisme. Rubió admetia «exageracions» en els primers poemes, però afirmava que «estaba ya libre de resabios ultrarománticos». Amb Josep M. de↑Grau inicià la publicació d’una “Col·lecció d’Obres Antigues Catalanes” (1840). Interessat per l’antiga literatura trobadoresca a través de Tastu i de Pers i Ramona (arribà a concebre el projecte d’una història d’aquella poesia, que, finalment dugué a terme Milà, amb De los trovadores en España, 1861), dreçà un alter ego a través del qual difongué valors com ara la lleialtat al «geni» de Catalunya (significat per la llengua «llemosina», compartida amb els trobadors, i la tradició legal), l’ascendent del passat històric i la restitució de la glòria passada. Explícitament, el Gaiter identificà la seva poesia amb un discurs elegíac i personal que tendia a renunciar a l’actualitat: un discurs disposat a la rememoració i a la commoció que només episòdicament apuntava consignes de regeneració (Barcelona, 1840). El 1841 recollí en un volum els poemes catalans (Lo ↑Gaiter del Llobregat. Poesies), augmentat el 1858, que obrí amb un pròleg amb valor de manifest en què travà ben persuasivament les consignes difoses en els poemes. El reconeixement de la societat literària local al Gaiter fou sancionat amb el guardó que el 1842, pel poema narratiu↑Roudor de Llobregat, rebé de l’ABLB (entitat que presidí succeint Milà). Després del 1841, Rubió acusà una crisi creativa que feu més ocasional la seva poesia, a la qual, tanmateix, continuà dedicant-se, en català i castellà. Aquest fet, però sobretot el trasllat a Valladolid, el 1847, feren que el protagonisme de Rubió en les lletres catalanes es diluís. Fou, de tota manera, una vegada instal·lat de nou a Barcelona, un dels sol·licitants, el 1859, de la “reinstauració” dels Jocs Florals de la ciutat, i en fou mantenidor aquell mateix any, i hi fou premiat els anys 1860, 1861 i 1863, en què fou nomenat mestre en gai saber. A mesura que el moviment renaixentista s’anà fent més complex i que altres grups i figures adquirien rellevància, Rubió considerà que el seu paper en la recent història literària era menystingut, i divulgà les seves hipòtesis sobre la Renaixença, inclosa la del seu lloc en el moviment, en la Breve reseña del actual renacimiento de la lengua y literatura catalanas (1877), que és de fet la primera descripció acadèmica del moviment (traduïda al francès per Charles Boy, sota el títol La littérature catalane, 1879). Ja en la vellesa, i pòstumament, diversos episodis sancionaren la condició emblemàtica de la seva figura: l’edició monumental («poliglota») de la seva obra literària, en quatre volums (1888-1902); la commemoració del cinquantenari del Gaiter, promoguda per la Lliga de Catalunya el 1889; l’atorgament de la presidència dels Jocs Florals de Barcelona el 1890, i el discurs necrològic que Verdaguer li dedicà (1902). En roman inèdita una autobiografia (redactada en castellà devers 1890-91) i és en curs d’edició la seva correspondència amb Tomàs Aguiló i Forteza (1999).
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Capdevila, J.M. (19651), p. 19-41
- Carreras i Bulbena, J.R. (1928)
- Jordán de Urríes y Azara, J. (1912)
- Menéndez y Pelayo, M. (1942), p. 115-132
- Parpal i Marquès, C. (1919), p. 81-139
- Rubió i Lluch, A. (1902), p. 5-64.