Vida i obra
Es llicencià en dret i exercí com a advocat. Va ser cofundador (1929) del diari “El Matí” i col·laborador de “La Paraula Cristiana”, publicacions on es formà com a crític literari. El 1939 s’exilià a Bordeus i retornà a Barcelona el 1940. Aviat esdevingué un dels organitzadors de la resistència política i cultural (membre del comitè Pous i Pagès i de “Miramar”, i cofundador, el 1941, de la nova etapa dels “Amics de la Poesia”). Escriví el volum de poemes, anònim, Sonets dels temps difícils (1946). Col·laborà a “Ariel” i a Serra d’Or. La seva producció intel·lectual s’estructura en tres vessants principals: la narrativa, l’assaig combinat amb la crítica literària i el memorialisme. S’estrenà com a narrador amb El principi de Felip Lafont (1934), una aproximació als cànons de la novel·la psicològica, aquest cop a partir de la figura d’un adolescent. El mateix any 1934 aparegué el seu primer llibre de crítica: Assaigs sobre la novel·la, selecció d’articles publicats a la premsa a través dels quals concreta la defensa d’una novel·la catòlica, amb Chesterton i Maurois com a models. En el gènere novel·lístic destaquen també Després (1951), centrat ara en l’anàlisi d’un personatge femení, i Estimat senyor fiscal (1955), en què la típica introspecció psicològica se serveix dels models del gènere policíac. Publicà també els reculls de contes El seductor devot (1937) —el qual, ampliat, fou reeditat el 1947 amb el títol Petit món enfebrat— i Contes d’aquest temps (1955). En el seu cas, la narrativa curta, de tradició psicologicorealista i amb especial atenció per als recursos tècnics del gènere, constitueix un complement a l’obra novel·lística. Esdevingué un dels pocs teòrics literaris catalans de la postguerra, cosa que es posa de manifest en llibres com La crisi de la ficció (1965), Sobre llegir i escriure (1966) i Marcel Proust (1971). El seu interès per la narrativa es fa evident a Dotze mestres (1972), sobre prosadors catalans, i a La novel·la històrica en la literatura catalana, un llibre escrit el 1947 en col·laboració amb M. Teresa Boada i que no es publicà fins el 1996. En la faceta assagística cal tenir present tambéRealitat de Catalunya (1969), que vol ser un intent d’explicar la realitat catalana al lector espanyol, i El fet de creure (1967), a propòsit de les conviccions religioses personals, en la línia d’un cristianisme obert i democràtic. Aquest àmbit de la seva producció es completa amb els assaigs biogràfics Vida i obra de Joan Maragall (1966), ampliació d’una biografia del 1938; Un advocat del segle XIX (1951), dedicat a la figura del seu avi; Josep Maria Capdevila (1974), i Coneixences (1976), obra de perfil memorialista que aplega retrats literaris d’escriptors i polítics. Han tingut un gran ressò els dietaris de la postguerra, un dels principals testimoniatges escrits sobre l’ambient cultural de l’època, amb moltes dades inèdites: De mitja vida ençà (1970) i Del passat quan era present (1972 i 1974), en dos volums, reeditats el 2003 i el 2004, ja sense els retalls provocats per la censura. Les seves Memòries deguerra i exili (1978 i 1980) consoliden una obra que testimonia un segment de la memòria col·lectiva. En l’àmbit polític fou cofundador i membre destacat d’Unió Democràtica de Catalunya i el 1977 esdevingué senador de designació reial.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Diversos autors (19792)
- Diversos autors (20074)
- Gallén, E. (1981)
- Giró i París, J. (2004)
- Molas Batllori, J. (1971), p. 5-14
- Pla i Barbero, X. (1996)
- Raguer, H. (2003), p. 7-23
- Riera Llorca, V. (1971), p. 9-31.