Estudià al seminari menor de Barcelona i treballà en diferents oficis amb una important tasca en el guionatge radiofònic (1983-90). La seva novel·lística, que es basteix com una alternativa al realisme, s’inicià a Laberint sense (1978), Camil i Adelf (1980), on, a la manera de Caín i Abel, contraposa la personalitat de dos germans bessons, i La prova del mirall (1981), obres que se situen en les coordenades d’una literatura imaginativa i lúdica, a frec sempre de l’experimentació. La seva obra continuà a Una furtiva llàgrima (1983, premi Ciutat de Palma 1982) i a Cambra de Bany (1985, premi Prudenci Bertrana 1984), metàfora d’una gran frustració. Els seus darrers títols foren El silenci de la musculatura (1987), un veritableexercici d’estil i reflexió sobre el llenguatge, El quarto de les figues (1989), una història d’amors i humors que depassen els límits de les relacions socialment admeses, i A una sola veu (1992, premi Víctor Català 1991). Conreà també la narrativa juvenil: El fantasma del Fluvià (1981, premi L’esparver) i Paraules de Pótima (1993). Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs.