Des del 1945 compaginà la feina com a apotecari a Santanyí amb la dedicació a la literatura. Nomenat aquests anys cronista oficial del seu poble, exercí un mestratge reconegut, per bé que informal, sobre els escriptors mallorquins de la Generació dels 50, especialment dels seus conterranis Blai Bonet, Antònia Vicens i Antoni Vidal i Ferrando. Fou un capdavanter de l’ensenyament del català a Mallorca durant el franquisme i organitzà a casa seva trobades d’escriptors mallorquins i dels Països Catalans. Escriví la novel·la Memòries d’una estàtua (1953) i el recull de contes La vida en rosa (1958), obres acusadament iròniques, així com diversos estudis històrics locals, entre els quals destaquen Consolació, recull de documents i notícies sobre el santuari de Santanyí (1949) o La nueva iglesia de Santanyí y su tiempo (1786-1811) (1962), entre d’altres. La seva mort prematura li impedí de concloure la història de Santanyí i la història política del segle XIX a Mallorca, temes sobre els quals havia acumulat moltes notes. Pòstumament (2002) es publicà El viatger, en què es recopila la seva obra poètica iniciada el 1947 amb la publicació de Mot de gràcies als artistes que pintaren a Cala Figuera de Santanyí, l’estiu de 1947. Col·laborà en diverses publicacions com La Almudaina, Lluc, Raixa, Ínsula o Diario de Mallorca, entre d’altres. Amb motiu del centenari del seu naixement, l’any 2018 Santanyí li dedicà l’exposició “Una vida per la cultura: Bernat Vidal i Tomàs (1918-1971)”.