Vida i obra
De molt petita entrà a la cort de Maria de Castella, muller del rei Alfons IV el Magnànim, de la qual era cosina segona. El 1445 professà en l’orde de Santa Clara, i el 1463 fou elegida abadessa del convent de la Trinitat de València, càrrec que exercí fins el 1490, any de la seva mort víctima d’una epidèmia. Ja en la seva època, posseïa fama de dona culta i gaudí d’un cert prestigi entre els escriptors valencians coetanis, de manera que en El Passí en cobles (València, 1493) l’elogien Bernat Fenollar i Pere Martines, i Miquel Peres li dedicà la seva traducció de la Imitació de Jesucrist, vulgarment anomenada Kempis. Com a abadessa es preocupà amb eficàcia de la disciplina de les monges i de llur elevació espiritual. Per tal que aquestes tinguessin matèria de contemplació, redactà la seva única obra pervinguda, una molt extensa Vita Christi, en català, en la qual fa una àmplia narració de la vida de Jesucrist; no solament segueix el relat dels evangelis canònics, sinó que recull èpoques, episodis i fets que es narraven en els apòcrifs i recollien tradicions pietoses, com ara les vides de santa Anna i de la Mare de Déu i la infantesa de Jesús, fins a tal punt que aquestes parts són molt més extenses que les que versen sobre la vida pública i la passió de Crist. L’autora dilata i amplifica els materials de què disposa, i el pla real o biogràfic del llibre és sovint interferit per un altre pla al·legòric; realitat i al·legoria arriben a barrejar-se d’una manera conscient, eficaç i artística, encara que sempre amb ingenuïtat de bona llei. Fugaces notes d’ironia i un estil íntim, amb detalls de tendresa, acrescuda pels tan característics diminutius valencians, atorguen a la Vita Christi un curiós matís familiar, gairebé popular. Tanmateix, l’autora, educada a la cort, converteix el rerefons cristià en una sumptuosíssima cort, on impera una rigorosa etiqueta i cada benaventurat és al lloc que li correspon en atenció al seu rang, i on Maria és anomenada Sa Altesa i Jesucrist, Sa Majestat. Es tracta d’un adequat recurs per a fer viu i present l’altre món, a base del que hom popularment admira, i molt eficient per a emocionar les monges, a les quals és adreçada aquesta obra, que fou publicada a València el 1497 a instàncies de la reina Isabel I de Castella. Hom li atribueix també l’autoria d’uns Sermons i, menys probablement, d’un Speculum Animae.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Fuster, J. (19682)
- Hauf, A.G. (19901)
- Riquer, M. de (19931).