Vida i obra
Des del 1899 exercí la crítica literària i artística a “Catalònia” i “Pèl & Ploma”, influït per les novetats que arribaven de París, sobretot del simbolisme i de la idea wagneriana d’art total. També intervingué en la funda-ció de “Joventut” (1900) i de l’Associació Wagneriana de Barcelona (1901). Escriví textos significatius en defensa de l’ideari modernista, recollits en part a Riu amunt (1904) o en pròlegs programàtics com el de Croquis ciutadans d’Apel·les Mestres (1905). L’obra poètica abraça diferents tendències. Els primers títols —Assaigs estètics (1905) i Imatges i melodies (1906)— són influïts sobretot per Goethe, Wagner i per autors parnassians com Leconte de Lisle i J.M. de Heredia. Poesies (1908) recull tota la producció anterior. A partir de Ritmes (1909) optà per l’estètica classicitzant i s’interessà molt per l’obra d’Horaci i Virgili. En aquest recull adaptà, probablement per primera vegada en català, l’hexàmetre llatí. Seguiren en aquesta línia: Reialme d’Eros. Versificació d’un poema simfònic ideal (1910), Oda a Salomé. Poemes menors (1911) i Elegies australs (1912). Com a traductor, en aquesta primera etapa publicà Els disset sonets de J.W. von Goethe (1906), i de Wagner, a partir del 1901 en traduí per primera vegada al català les obres més significatives (a vegades en col·laboració amb Antoni Ribera i Joaquim Pena). La majoria dels seus Poemes wagnerians restaren inèdits fins el 1975. A les pàgines de “Joventut” i El Poble Català donà a conèixer traduccions d’Anacreont, Ronsard, Labé, Rossetti, Heredia, Mallarmé, Carducci i D’Annunzio, entre d’altres, que recollí en part en els seus llibres. L’any 1913 partí de Barcelona i s’establí a Buenos Aires, on fou secretari perpetu de l’Associació Wagneriana de la capital argentina. A partir d’aquell moment la seva obra poètica perd caràcter programàtic, al mateix temps que s’intensifica la temàtica de l’enyor i la potenciació d’un misticisme d’arrel cristiana, deutor en bona part de la seva admiració per Verdaguer i amb un to que recorda Maragall. Col·laborà amb assiduï-tat a les pàgines de Ressorgiment i Catalunya i publicà Aiguaforts i aigües vessants (1921), un nou llibre de poemes, i les traduccions d’El llibre I de les Odes d’Horaci (1926). Pòstumament veié la llum Poemes de l’esperit i de la terra (1934), recull de materials diversos. Com a prosista publicà Novel·lesi poemes (1912), recull i selecció de tots els contes i les proses apareguts fins el 1906 a les pàgines de “Joventut”. Han restat inèdits: El fill pròdig, novel·la autobiogràfica de to melodramàtic, i Blondina, una mena de dietari que, llegit en clau sentimental, explica algun dels motius de la seva eixida del país. Fragments de la també novel·la inèdita El meu viatge a l’illa de Lesbos es publicaren pòstumament a Una Cleo i altres narracions (1978), una selecció representativa dels seus interessos narratius, que abraçaven des del prerafaelitisme a la narrativa simbòlica, passant pel decadentisme i les proses poètiques d’influència simbolista.
Bibliografia Vegeu bibliografia
- Cerdà i Surroca, M.À. (1981), p. 353-407
- Janés, A. (1985), p. 177-191
- Soldevila i Balart, Ll. (1978), p. 5-16
- Soldevila i Balart, Ll. (1980)
- Soldevila i Balart, Ll. (1997).