Doctorat en teologia a València (1860) i titulat en filosofia i lletres, fou professor del seminari i de l’institut de Tarragona, predicador de la Reial Capella, col·laborador de l’Ateneu Tarraconense de la Classe Obrera i membre de l’Accademia degli Arcadi. En llengua castellana publicà poesia, traduccions bíbliques, discursos (entre els quals hi ha panegírics funerals a Prim), lliçons de psicologia i estudis històrics, i, en llatí o en català, poemes com La prosa dels difunts parafrasejada en dècimes catalanes (1858), amb un pròleg en què defensa la llengua catalana i esmenta Pau Estorch, que reelaborà amb el títol de Dies iræ (1882, a “El Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera”, i 1894), en què es penedeix de la influència de Francesc Vicent Garcia, i Lo prodigi del sigle (1868), faula polimètrica que narra les «sessions burricals» d’una Acadèmia Universal dels Ases fundada a Collbató (entre les quals no manquen uns «jocs rucals», explicitant, però, l’admiració pel floralisme), i l’Himne de la peregrinació al santuari de Nostra Senyora de Misericòrdia de Reus, encara vigent. Deixà inèdits o dispersos La Trinitat humana, o sia, la cobdícia, la gola i la luxúria, en octaves reials, traduccions d’Anacreont i dels salms al català i un Diccionario de raíces griegas, en verso castellano. Se li ha atribuït La llibertat de cults en la ciutat de la filosofia.