Exercí professionalment com a arquitecte. Fou el darrer president de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya (1936) i membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona, a més de corresponent d’altres. S’inicià com a poeta amb Flors d’ametller (1918), de ressò carnerià. Més tard publicà La rosa i el cristall (1938), Llibre del caminant (1949) i Sobretaula acadèmica (1956), entre d’altres. També escriví els assaigs Homes, homenets i homenassos (1935), Macià Vila Mateu, esbós biogràfic (1966). Publicà diversos volums monogràfics sobre arquitectura: L’honor i l’alegria de l’ofici (1934), L’arquitecte i l’home inseparables (1936) i Com he de construir (1934), reeditada amb el títol Així es construeix (1964). El volum Pere Benavent de Barberà: arquitecte, poeta i humanista (1973) recull tota la seva obra.