i piragüisme | enciclopèdia.cat
EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

piragüisme

Sumari de l’article

Sinònimcanotatge
Prova de la Copa del Món de descens d’aigües braves del 2012, disputada a la Seu d’Urgell
Agustí Cucurulls
esports esport
Esport aquàtic que consisteix a desplaçar-se sobre la superfície de l’aigua amb un bot propulsat per una paleta d’una o dues fulles; per això, s’anomenen palistes els practicants d’aquest esport.

L’embarcació utilitzada pot ser una canoa o una piragua (o caiac). En la primera el palista es col·loca amb un genoll sobre el terra de l’embarcació i s’impulsa amb una pala d’una sola fulla. En un caiac el palista va assegut mirant cap a la proa de l’embarcació i utilitza un rem de dues pales.

En funció del medi aquàtic on es practica es distingeixen les modalitats d’aigües tranquil·les, aigües braves, caiac de mar i surf de caiac. Una altra modalitat és el caiacpolo que enfronta dos equips de cinc jugadors amb l’objectiu d’introduir una pilota de waterpolo a la porteria defensada pel rival impulsant-la amb la mà o amb la pala. Els partits tenen una durada de 20 minuts i es poden disputar en una piscina o en aigües obertes en un camp de joc (35 × 23 m) delimitat per boies o cintes.

La modalitat d’aigües tranquil·les es practica en miralls d’aigua o àrees de navegació on les aigües estan encalmades o tenen molt poc corrent, com els embassaments, els llacs o els cursos inferiors dels rius. Inclou les especialitats de velocitat (sprint) i marató. La primera es desenvolupa en canals predeterminats (piragüisme de pista) i consisteix en la disputa de curses en línia recta sobre distàncies entre 200 m i 5.000 m. També hi ha proves de relleus de 200 m. Cada cursa aplega fins a vuit embarcacions, del tipus canoa canadenca (C) o caiac (K), d’un, dos o quatre tripulants. La marató presenta dues variants: la prova clàssica consisteix a completar un recorregut entre dos punts separats per més de 20 km i l’altra tipus de prova, disputada sobre una distància inferior als 20 km, té lloc en un circuit relativament curt on cal donar diverses voltes passant per una porta a cada volta.

La modalitat d’aigües braves, també anomenada d’aigua blanca o aigua salvatge (wildwater) per l’escuma que produeix l’aigua en el seu curs pels canals, rius o rompents de costa, es realitza en àrees de navegació difícil, amb corrents, remolins, ràpids d’aigua, oratge i roques. Les especialitats que inclou són l’eslàlom, l’estil lliure, el descens i el ràfting, que es practica amb un bot pneumàtic amb una capacitat d’entre quatre i vuit tripulants. L’eslàlom consisteix a completar un recorregut en el menor temps possible, esquivant obstacles i passant per portes en el sentit del corrent (de color verd) o a contracorrent (vermelles) sense tocar-les per tal de no penalitzar. Les puntuacions s’estableixen segons el temps realitzat en el recorregut i el nombre de penalitzacions comeses. L’estil lliure (freestyle) és una especialitat d’aigües braves que consisteix a realitzar maniobres molt tècniques i acrobàtiques durant un temps determinat, en una zona d’onades d’aigües revoltes, i que són puntuades per un jurat. El descens consisteix a recórrer un tram fluvial d’aigües braves en el menor temps possible. Aquesta especialitat inclou proves de velocitat sobre un recorregut que pot oscil·lar entre 600 m i 800 m i proves de llarg recorregut, les més clàssiques, disputades sobre distàncies superiors als 3 km.

El caiac de mar o de travessia consisteix a completar un recorregut entre dos punts separats entre 20 km i 40 km. Normament aquesta modalitat es practica al mar, però també pot tenir lloc en grans rius i llacs naturals o artificials. Les embarcacions estan especialment dissenyades per aguantar els cops de les onades i van equipades amb departaments estancs per allotjar-hi avituallaments. Les grans travessies en mar obert són conegudes com Ocean Race Canoe. En el mateix escenari marítim es desenvolupa el surf de caiac, modalitat que consisteix a lliscar sobre les ones, com en el surf tradicional, però a bord d’una piragua de curtes dimensions.

El desenvolupament del piragüisme

En la curiositat per descobrir l’entorn i l’esperit aventurer hi ha l’origen del piragüisme, per a la pràctica del qual es requereix la perfecta simbiosi de tres components: l’embarcació, la paleta de propulsió i el palista. De la unió d’aquests tres elements en deriva el concepte de caiac, una paraula inuit que en llengua esquimal significa ‘home-canoa’ o, més exactament, la ‘roba per caminar per l’aigua’, la qual cosa evidencia la comunió que ha d’existir entre l’esportista i l’embarcació. Al llarg del procés d’esportivització, cada modalitat de piragüisme té el seu tipus d’embarcació, adaptada a les necessitats de navegació de l’entorn o de l’especialitat. Les embarcacions més habituals són el caiac, conegut amb l’acrònim K; la canoa canadenca, coneguda amb l’acrònim C, i el bot, sobretot utilitzat en descensos i ràftings.

En els seus inicis, el piragüisme va estar eclipsat pel seu germà gran, el rem. Tot i ser una activitat molt popular, tant a l’Amèrica del Nord com a Europa, no fou fins l’any 1924 que es feu el primer pas perquè fos considerat com un esport autònom del rem. Al gener d’aquell any es creà l’Internationales Representantschaft fur Kanusport (IRK), impulsada per associacions de canoistes d’Àustria, Dinamarca, Alemanya i Suècia dedicades a l’exploració geogràfica. Aquestes reivindicaren el piragüisme com un esport, i impulsaren i coordinaren trobades i organitzaren curses entre els seus practicants. Un gran èxit aconseguit per aquesta associació fou que en els Jocs Olímpics de París (1924) s’organitzaren diverses regates de canoes com a esport d’exhibició. El debut oficial en el programa olímpic de competició, però, tingué lloc en els Jocs de Berlín (1936) i des de llavors sempre n’ha format part. El 1946 es refundà l’IRK, que donà lloc a la International Canoe Federation (ICF), i en els Jocs Olímpics de Londres (1948) s’establiren les normes per al desenvolupament del piragüisme d’aigües tranquil·les. Les distàncies olímpiques de l’especialitat de velocitat són: 200 m, 500 m i 1.000 m. Pel que fa al piragüisme d’aigües braves, la seva incorporació a la cita olímpica fou més tard. L’especialitat d’eslàlom debutà oficialment durant els Jocs de Barcelona (1992), malgrat que en l’edició del 1972 (a Munic) hi figurà com a exhibició. El caiacpolo és una novíssima activitat del piragüisme. El primer Campionat del Món es disputà l’any 1994 a la ciutat anglesa de Sheffield. Normalment es practica en ambients urbans, ja que es pot realitzar en recintes relativament petits, com estanys, grans piscines o dàrsenes marítimes.

El piragüisme a Catalunya

Els primers passos del piragüisme a Catalunya es van fer a través d’agrupacions excursionistes vinculades a l’exploració i per aficionats a l’aventura i a la natura. També en clubs nàutics i de natació. Moltes d’aquestes entitats mantenen seccions de piragüisme, que esdevingué una activitat plenament esportiva durant la dècada de 1950, quan s’independitzà oficialment del rem. El 1954 es creà una delegació territorial a Lleida per a regular la pràctica d’aquest esport que serví d’antecedent a la constitució oficial de la Federació Catalana de Piragüisme l’any 1984. Després del reconeixement del piragüisme com a esport propi es van celebrar els primers Campionats d’Espanya l’any 1961 a Avilés. Hi va destacar de manera especial un palista català, Joaquim Larroya, que fou el primer piragüista de l’Estat espanyol que participà en uns Jocs Olímpics (Roma, 1960) i es va proclamar campió d’Espanya set anys consecutius (1961-67).

Tres grans eixos vertebren la pràctica de les diverses especialitats del piragüisme a Catalunya. La conca de la Noguera Pallaresa, i concretament la ciutat de Sort, és un centre de referència internacional en descens. El 1960 es creà en aquesta localitat pirinenca el Ral·li Internacional de la Noguera Pallaresa, que cada any reuneix els millors canoistes de l’especialitat. En aquest camp de regates s’han disputat dos Campionats del Món de descens (1988, 2010) i un d’estil lliure (2001), el Campionat d’Europa de freestyle (2004) i nombroses proves de la Copa de Món de descens des que el 1980 fou l’escenari de la final d’aquesta competició. Els rius Valira i Segre, amb la Seu d’Urgell com a punt emblemàtic, formen una altra gran àrea de referència a Catalunya pel que fa al piragüisme d’aigües braves. El 1972 s’hi organitzà la Setmana Internacional de Canoe-Kayac i, posteriorment, s’hi disputaren dues Copes d’Europa (1980, 1986) i, al riu Valira, el Campionat del Món Júnior (1988) d’eslàlom. La construcció del Parc del Segre, bastit per acollir les proves d’eslàlom dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992), significà un gran impuls per a aquesta pràctica a la zona. Aquesta instal·lació serví de model en el disseny dels posteriors camps de regates on s’ha disputat aquesta prova olímpica (Sydney, Atenes, Pequín i Londres) i acollí dos Campionats del Món d’eslàlom (1999, 2009) i nombroses proves de la Copa del Món de l’especialitat. D’altra banda, també s’hi han celebrat premundials, Campionats d’Europa i d’Espanya i la Copa dels Pirineus, una competició carismàtica organitzada conjuntament per clubs de les localitats d’ambdós costats dels Pirineus: Pau, Foix i la Seu d’Urgell. El tercer punt vertebrador és el Canal Olímpic de Catalunya, situat a Castelldefels, construït per acollir les proves de velocitat del piragüisme d’aigües tranquil·les durant els Jocs de Barcelona.

Saül Craviotto (en primer terme) guanyà dues medalles olímpiques en piragüisme d’aigües tranquil·les
Federació Espanyola de Piragüisme / David Conde
També la ciutat de Lleida, seu de la Federació Catalana, i localitats pròximes banyades pel riu Segre són importants centres impulsors del piragüisme, amb bones instal·lacions i clubs d’alt nivell. Altres llocs de desenvolupament del piragüisme català són els cursos mitjà i baix dels rius Ebre, Ter i Fluvià, i els embassaments que s’ubiquen en aquestes conques fluvials. En els últims anys està creixent l’activitat del piragüisme de mar, amb diversos punts de referència a la costa catalana, sobretot a l’escarpada costa de Girona, tot i que també hi ha centres importants d’aquesta pràctica a Badalona i a la costa del Garraf.

En totes aquestes zones de la geografia catalana es localitzen els principals clubs que es dediquen al piragüisme a Catalunya. En destaquen moltes entitats lleidatanes, gràcies a les condicions fluvials del riu Segre i dels embassaments propers, que han fomentat una gran afició al canotatge d’aigües tranquil·les, com el Sícoris Club de Lleida, l’AP de Balaguer, el Club Natació Lleida, el Club Nàutic Mig Segre de Ponts i el Club Nàutic Sant Antoni de Tremp, situat al pantà de Sant Antoni. En les aigües braves pirinenques cal destacar l’Associació Esportiva Pallars de Sort i el Club Cadí Canoë-Kayac de la Seu d’Urgell. També de terra endins són importants per la seva activitat canoista clubs com l’Associació Esportiva Xino-Xano, de Deltebre; el Club Natació Banyoles –a l’estany de Banyoles es va disputar el Campionat del Món de marató l’any 2010–; el CP de Salt-Ter, i l’Agrupació Excursionista de Manresa. Altres clubs dedicats a les aigües tranquil·les són els instal·lats prop del Canal Olímpic, com el CP Castelldefels, el Caiac Baix Llobregat i el CP Inuit. Clubs amb activitat marítima, però sense descartar la pràctica d’altres modalitats de piragüisme, són els situats a la costa, com el Centre Excursionista de Lloret, l’Agrupació Excursionista de Catalunya (pionera a promocionar aquesta activitat a Barcelona), el Pagaia Club Cap Creus (a Llançà), i els clubs de l’àrea metropolitana de Barcelona, com el Club Nàutic Betulo, el Club Nàutic Garraf, el Roi Roc Club de Vilanova i la Geltrú (també a la zona de Garraf), i el CP Costa Daurada de Tarragona.

Palistes catalans

A part de Quimet Larroya, altres palistes catalans han destacat al llarg dels anys en diferents especialitats. En la modalitat d’aigües tranquil·les sobresurten els olímpics Josep Maria Colom (Mèxic, 1968); José María Esteban Celorrio (Munic, 1972; Mont-real, 1976), que es proclamà campió del món en K4-1.000 m (1975) i assolí la medalla de plata en la mateixa prova dels Jocs de Mont-real; Damià Vindel (Atenes, 2004), i Saül Craviotto, que conquerí la medalla d’or en K2-500 m en els Jocs de Pequín (2008) i la de plata en K1-200 m a Londres (2012), i fou campió del món i d’Europa. Pel que fa a les aigües braves, sobresurten els eslalomistes Pere Guerrero (Barcelona, 1992), Marc Vicente (Barcelona, 1992; Sydney, 2000), Toni Herreros (Atlanta, 1996; Sydney, 2000), Carles Juanmartí (Sydney, 2000; Atenes, 2004) i Jordi Sangrà (Atenes, 2004). Altres palistes d’aigües braves que han destacat són Daniel Marzo, Guillermo Díaz-Canedo, Meritxell Rodríguez i Núria Vilarrubla, en eslàlom, i Joaquim Fontané i Carla Solé, en estil lliure.

Col·laboració: 
Àngel Joaniquet / Carles Polidura
Data de revisió: 
2014-02-28
Llegir més...