Segons una definició que ha fet fortuna, cada equip hauria d’estar compost pels jugadors següents: “Vuit de forts i actius, dos de lleugers i astuts, quatre d’alts i ràpids i un que és model de flegma i sang freda. És la proporció ideal entre els homes”. Es juga amb una pilota ovalada que té les dimensions següents: una longitud de l’eix major entre 280-300 mm, un perímetre major entre 760-790 mm i un perímetre menor entre 580-620 mm. El pes ha de ser d’uns 400-440 g, i la pressió, de 9,5-10 lliures per polzada quadrada o 0,67-0,70 kg per centímetre quadrat. La pilota es trasllada de mà en mà entre els jugadors, sempre enrere, i només es pot enviar endavant amb el peu. Això provoca que, per a ser útils a l’equip, els jugadors s’han de col·locar darrere de la pilota. Als extrems del camp hi ha les zones denominades d’assaig (d’una llargada d’entre 10 m i 22 m), on un jugador ha de dipositar la pilota per aconseguir puntuar. Al límit entre el que és el camp de joc i la zona d’anotació se situen els pals, dos de verticals d’una alçària mínima de 3,4 m i separats per 5,6 m, i un d’horitzontal situat a 3 m del terra, que els uneix i per sobre del qual es pot fer passar la pilota per puntuar. La puntuació es reparteix de la manera següent: cinc punts per plantar la pilota amb les mans dins la zona d’assaig de l’equip rival, la qual cosa permet a un jugador de l’equip fer un xut a pals denominat conversió, que val dos punts; fer passar la pilota entre els pals amb el peu en qualsevol altra situació del joc suposa tres punts. Els partits duren vuitanta minuts, repartits en dos temps de quaranta, i deu minuts de descans. Durant el partit, el joc pot quedar interromput per diversos motius i hi ha dues maneres fonamentals de tornar a posar la pilota en joc. Una és la melé, que se sanciona habitualment per passada endavant, i en la qual els vuit jugadors més fornits de cada equip se situen els uns davant dels altres, s’ajupen i s’empenyen per provar de superar l’adversari i emportar-se la pilota. El mig de melé de l’equip no sancionat s’encarrega de llançar la pilota al mig de les dues formacions, que provaran de guanyar-la sense utilitzar les mans. L’equip que l’aconsegueix procedirà llavors a iniciar una nova jugada. L’altra jugada estàtica del rugbi és el toc o servei de banda. Es produeix quan un dels dos equips ha tret la pilota fora del terreny de joc per un dels costats més llargs. Llavors es produeix un alineament de jugadors en perpendicular al punt de llançament. L’equip que llança decideix el nombre d’elements que col·locarà. El rival pot situar menys homes, però mai més. Un jugador llança la pilota entre les dues formacions i la guanya el que aconsegueix saltar més que el contrincant i agafar-la amb les mans.
Al llarg del temps, el rugbi ha experimentat grans canvis pel que fa al joc amb la creació de noves modalitats, com el rugbi de tretze i el rugbi de set, en funció del nombre de jugadors per equip, o el touch rugbi, en què no és permès placar els rivals. També el seu reglament ha variat amb els anys, inclòs l’ús del vídeo i de les noves tecnologies per ajudar els àrbitres a resoldre jugades que no han pogut apreciar clarament en directe.
Orígens i evolució
Segons la versió oficial de la International Rugby Board (IRB), el rugbi nasqué el 1823 quan William Webb Ellis, un jove d’origen irlandès, tingué l’ocurrència en el transcurs d’un partit de futbol d’agafar la pilota amb les mans, creuar el camp i dipositar-la més enllà de la línia de gol. Una placa a la Rugby School, escenari dels fets, recorda l’acció. Al principi fou una amalgama de diversos jocs, generalment de caràcter violent, que es practicaven a les illes Britàniques; fins que el 26 d’octubre de 1863, tots els delegats dels principals equips de Londres es reuniren en una taverna, el Freemason’s, i dictaren les normes generals del joc. El resultat del pacte fou d’una senzillesa aclaparadora: només vint-i-dues normes, amb les quals n’hi havia d’haver prou per assegurar la viabilitat del rugbi. El 26 de gener de 1871 es creà la Rugby Football Union d’Anglaterra i el 27 de març del mateix any es disputà el primer partit internacional de seleccions, entre Anglaterra i Escòcia, a Edimburg. L’any 1883 es creà el Torneig de les Quatre Nacions, que disputaven els britànics. L’1 de gener de 1886 Escòcia, Gal·les i Irlanda fundaren la International Rugby League, països als quals se sumà dos anys després Anglaterra. No fou fins el 1949 que tres nous països aconseguiren ser-hi admesos com a membres: Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica. França hagué d’esperar el 1978 per gaudir d’aquest privilegi. Després, la IRB obrí les portes a tots els països i el rugbi s’universalitzà.
Melé de la UE Santboiana (blaus)
Rugby Català / Jordi Monty
Els jugadors primigenis posaren l’èmfasi en l’esportivitat, ja que l’essència del joc comportava una càrrega apreciable de violència i brutalitat, només el bon comportament dels practicants assegurava que l’esdeveniment tingués un bon final. Un dels lemes històrics del rugbi ha estat que es tracta d’un esport de brivalls al qual juguen els cavallers, mentre que el futbol és un esport de cavallers que practiquen els brivalls. Una manifestació d’aquest tarannà queda palesa amb la implantació, des de la creació del joc, del denominat tercer temps, en el qual els jugadors d’ambdós equips es reuneixen en acabar el partit per tal de comentar les jugades i gaudir d’algunes begudes junts, principalment cerveses, per tal de reforçar l’amistat entre ells. Aquesta manera d’entendre el rugbi s’ha portat fins a les últimes conseqüències i per això és l’únic esport en el qual els dos estats d’Irlanda s’agrupen en una sola selecció, malgrat els greus problemes endèmics entre les comunitats de catòlics i protestants, sobretot al nord de l’illa. Aquestes peculiaritats en relació amb altres activitats esportives, malgrat tot, provocaren divergències i portaren el món del rugbi a un cisma. L’any 1895 molts practicants se segregaren del joc de quinze i començaren a practicar una nova modalitat, el rugbi de tretze, en el qual els jugadors eren professionals i les regles variaven en relació amb les aprovades en els inicis. Els que es mantingueren fidels al joc inicial continuaren a la Rugby Union, mentre que els dissidents formaren la Rugby League. Durant aquells anys, la Rugby Union conservà el seu esperit aficionat i amb un peculiar sentit de la competició. Després de quatre participacions olímpiques, el rugbi se separà voluntàriament del moviment olímpic a partir dels Jocs de París (1924) per la total falta d’interès dels britànics a participar-hi. L’única competició oficial fou durant molts anys el Torneig de les Cinc Nacions, que disputaven inicialment les quatre seleccions britàniques juntament amb França, que s’hiincorporà a partir del 1910, tot i que en anys posteriors fou expulsada temporalment de la competició. La resta de partits entre seleccions eren amistosos. L’amateurisme a la Rugby Union es mantingué pràcticament fins l’any 1987, coincidint amb la celebració del primer Campionat del Món, disputat a Nova Zelanda i Austràlia. Posteriorment, Itàlia s’incorporà al, des de llavors, Torneig de les Sis Nacions i començaren també a disputar-se competicions internacionals de clubs. L’entrada dels diners de les televisions trasbalsà moltes de les característiques del joc, que a partir de llavors experimentà un espectacular augment en el nombre de practicants. Quant a les seleccions, els països australs (Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica) crearen el Tres Nacions, al qual posteriorment s’incorporà l’Argentina, i, pel que fa als clubs, instauraren la Copa d’Europa i el Super XII, actual Super XV, un torneig en forma de lliga entre quinze equips dels països australs.
Des del 1973 també es juga el rugbi de set, amb unes regles adaptades al nombre de jugadors, i que es disputa sobre un terreny de joc de les mateixes dimensions que el del rugbi de quinze i amb un temps de catorze minuts, excepte en les finals, que es juguen vint minuts en total. Aquesta especialitat ha estat inclosa al programa de competició dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro (2016).
Cal destacar també el rugbi femení, que des del 1991 té un Campionat del Món propi, tot i que la IRB no el reconegué oficialment fins el 1998. Cal remarcar que el rugbi femení s’inicià a Catalunya a l’INEFC els anys vuitanta, gràcies a una iniciativa de José Antonio Sancha, professor del centre i antic jugador del CN Barcelona. Ell feu possible l’aparició d’un equip que fou l’embrió d’una selecció espanyola que l’any 1995 es proclamà campiona d’Europa. Barcelona acollí l’any 2002 una edició de la Copa del Món. A títol individual, Bàrbara Pla fou designada millor jugadora europea de l’any 2008.
El rugbi a Catalunya
Les primeres notícies que es tenen de rugbi a Catalunya foren a la Catalunya del Nord. Al final del segle XIX, Albert Lincou introduí aquest esport a Perpinyà, amb la creació del Liceu Aragó, i immediatament obtingué un gran èxit entre els joves. El primer partit disputat a Catalunya del qual es té notícia fou el que enfrontà els equips de l’Espanyol i la Société Patrie, que estava compost per francesos residents a Catalunya, el 21 de maig de 1911, i que acabà amb la victòria dels estrangers per 7-0. Els mateixos equips disputaren en menys d’un mes dos partits més.
Calgué esperar fins els anys vint per trobar nova activitat. El protagonista fou Baldiri Aleu, un jove de Sant Boi que estudià veterinària a Tolosa i que, el 12 de juny de 1921, en tornar, fundà, juntament amb uns companys, la Unió Esportiva Santboiana, el primer club de rugbi de l’Estat espanyol. Poc després, el Club Natació Barcelona engegà la seva secció de rugbi. El primer camp en el qual es jugà a rugbi fou un terreny preparat pels mateixos jugadors al terme municipal de Sant Joan Despí, a prop del pont del Carrilet. El primer torneig que es disputà fou la Copa de la Reial Societat de Curses de Cavalls, l’any 1922, guanyada per la Santboiana contra el Catalunya Sporting Club, el CN Barcelona i l’Agrupació Atlètica Vida. Al cap de poc es creà la federació catalana. L’any 1923 es disputà el primer partit d’una selecció catalana, contra el Toulouse Lalande Olympique al camp de Can Tunis, que guanyaren els francesos per 0-9. També es creà el Campionat de Catalunya, en el qual s’imposà l’equip de Sant Boi. Aquell mateix any es creà la secció del RCD Espanyol, la del FC Barcelona, l’Hel·lènic Rugbi Club i, el 1924, la Unió Esportiva de Sants. Poc després aparegueren el CE Europa, el Júpiter, l’Amateur Rugbi Club de Barcelona, el BUC i el Cornellà, entre d’altres. Fins l’any 1936, tots els Campionats de Catalunya que es disputaren els guanyaren la Santboiana o el FC Barcelona, amb l’incís del CN Barcelona, que guanyà l’edició del 1924, i el RC Sant Andreu, que vencé en la del 1925. Amb motiu de la celebració de l’Exposició Universal del 1929 a Barcelona s’inaugurà l’Estadi de Montjuïc amb un partit entre les seleccions d’Espanya i Itàlia, que acabà amb un empat. El resultat de la popularitat del rugbi a Catalunya es demostrà l’any 1934 que, sota la iniciativa de França, es creà la Federació International de Rugbi (FIRA), com a resposta a l’elitista Internacional Rugby Board, controlada pels britànics i que no admetia nous membres. Els impulsors de la FIRA decidiren invitar la federació catalana a formar part del nou organisme i no la federació espanyola, que en quedà exclosa. La situació provocà un considerable enrenou entre els dos organismes, i, de fet, fins al final de la Guerra Civil Espanyola, la federació catalana actuà amb total autonomia. Al final del segle passat, la federació catalana, sota la presidència de Ferran Domínguez, inicià els tràmits per recuperar el seu estatus de membre de ple dret de la FIRA, enfront de l’aferrissada oposició de la federació espanyola. La Cort d’Apel·lació de París, en sentència de 10 de setembre de 2010, desestimà inicialment la petició catalana.
El 1933, a la Catalunya del Nord, es creà la Unió Esportiva Arlequins de Perpinyà (USAP), com a resultat de la fusió dels equips de la ciutat, sense cap dubte el club de rugbi català més important de la història. La USAP ha estat campiona de França els anys 1914, 1921, 1925 (encara amb la denominació d’AS Perpignan), 1938, 1944, 1955 i 2009 i finalista de la Copa d’Europa l’any 2003.
L’equip femení de l’INEFC és el pioner del rugbi femení a Catalunya
Rugby Català / Ernesto Aradilla
Després de la Guerra, Catalunya fou expulsada de la FIRA a proposta del Govern espanyol, tot i que l’any 1940 encara es disputà un partit entre una selecció de Barcelona i Romania i, posteriorment, contra una selecció de Bucarest. Al llarg dels decennis dels anys quaranta i cinquanta del segle passat, el FC Barcelona i la Santboiana continuaren sent els clars dominadors de les competicions, tant de les catalanes com de les espanyoles. A poc a poc, anaren sorgint nous clubs, com el Picadero, el Montjuïc i l’Hospitalet, entre d’altres. Els anys seixanta foren la Santboiana, el FC Barcelona, el CN Barcelona i l’Universitari els clubs que dominaren les competicions, tot i que els equips de Madrid i Sant Sebastià començaren a mostrar el seu poder. A la nova Lliga espanyola, l’edició 1972-73, cinc dels deu equips participants eren catalans: la Santboiana, el FC Barcelona, el CN Barcelona, l’Universitari i el Cornellà. Els anys vuitanta, foren la Santboiana i el FC Barcelona els dominadors a Catalunya, tot i que alguns equips històrics desaparegueren, com el RCD Espanyol i el Poblenou. Cal destacar, també, l’aparició de nous clubs, com els Enginyers. També resulta paradoxal el cas de l’Andorra, que deixà la federació catalana per passar a la disciplina de la federació francesa.
A partir de l’aparició del professionalisme, l’evolució del rugbi català continuà girant principalment al voltant de la Santboiana, tot i que altres equips, com el FC Barcelona i la USAP de Barcelona, han jugat a la màxima categoria espanyola.