Les diferents disciplines són: trampolí d’1 m, trampolí de 3 m, palanca de 10 m, salt sincronitzat de 3 m i salt sincronitzat de 10 m. També hi ha proves de salt de palanca de diferents altures, que es poden classificar en: salts d’entre 3 m i 5 m, d’entre 5 m i 8 m i d’entre 8 m i 12 m.
Els salts des d’una superfície elevada tenen un origen remot. Es té constància que ja es practicaven al sud d’Itàlia entre el 400 aC i el 700 aC, com demostra el fresc de la tomba del Nedador en què es representa un jove que salta de cap a l’aigua. Els salts com a esport competitiu s’originaren a Suècia i a l’actual Alemanya durant els segles XVIII i XIX després que alguns gimnastes comencessin a practicar les seves rutines per sobre de l’aigua. A Suècia es feien exhibicions acrobàtiques que consistien en salts des d’unes estructures de fusta habilitades al costat dels llacs durant l’estiu i que tenien gran afluència de públic. També foren molt populars al poble alemany de Halle, en què els habitants es llançaven al riu Saale des d’un pont. El 1840 s’hi creà la primera associació de salts, composta majoritàriament per gimnastes. El primer llibre de salts es publicà a Alemanya el 1843. Més endavant es fundà el primer club de l’especialitat, el Berliner Schwimmverein von 1878, també conegut com Neptú, que el 1882 començà a organitzar competicions internacionals de salts. El 1883 l’Associació de Natació de la Gran Bretanya, coneguda poc després com Associació Amateur de Natació, organitzà la primera competició de salts de llargada, modalitat molt popular en aquell país, que consistia a capbussar-se i recórrer la màxima distància només amb l’ajuda de l’impuls inicial. Al final del segle XIX un grup de saltadors suecs feu exhibicions de salt a la Gran Bretanya, fet que impulsà la creació de l’Associació de Salts Amateur (1901). Durant aquella època també es començaren a practicar els salts des de ponts als EUA. El salt de palanca masculí s’incorporà al programa dels Jocs Olímpics de Saint Louis (1904) i el de trampolí, als de Londres (1908). En categoria femenina, el salt de palanca començà a ser esport olímpic a Estocolm (1912) i el de trampolí, a Anvers (1920). D’altra banda, en l’edició del 1904 es feu per primera vegada i única la prova de salt de llargada, si bé als Jocs Olímpics de París (1900) també es feu una prova de natació subaquàtica similar, però inclosa dins de natació. En les edicions dels Jocs Olímpics del 1912, 1920 i 1924 s’hi inclogué la prova de salt de l’àngel, competició de salt de palanca en què no es permetien figures acrobàtiques.
Anna Pujol guanyà diversos títols estatals de salts
CN BARCELONA
L’estatunidenc George Sheldon guanyà la primera medalla d’or olímpica de salt de palanca (1904), però foren els saltadors alemanys i els suecs els qui dominaren aquest esport fins l’any 1920. A partir de llavors, els saltadors dels EUA iniciaren un llarg període en què coparen la majoria de podis en l’àmbit mundial, gràcies sobretot a l’entrenador suec Ernst Brandsten, considerat com el pare dels salts moderns. Brandsten innovà en la tècnica de salt, millorà el disseny dels trampolins i fou entrenador de l’equip dels EUA entre els Jocs Olímpics de París (1924) i Berlín (1936). Posteriorment alguns dels saltadors més destacats foren Samuel Lee, Robert Webster i Patricia McCormick, hegemonia estatunidenca només trencada per l’italià Klaus Dibiasi al final dels anys seixanta i principi dels setanta. A partir del 1980 els saltadors xinesos prengueren el relleu i dominaren els salts amb saltadors com Xiong Ni, Tian Liang i Wang Feng, i saltadores com Guo Jingjing, Wu Minxia, Gao Min, Fu Mingxia i Ruolin Chen. Només l’estatunidenc Gregory Louganis, el rus Dmitri Sautin, el canadenc Alexandre Despatie i la russa Iulia Pakhalina arribaren al nivell dels saltadors xinesos. El comitè de salts de la Federació Internacional de Natació (FINA), creat el 1928, organitzà el primer Campionat del Món l’any 1973. Inicialment només inclogué salts de trampolí de 3 m i de palanca a 10 m, però el 1991 introduí els salts de trampolí d’1 m. El 1998 es feren els primers salts sincronitzats en un Campionat del Món i al cap de dos anys foren inclosos al programa olímpic de Sydney (2000). D’altra banda, la primera Copa del Món de salts tingué lloc el 1979; el primer gran premi s’organitzà el 1995; la Superfinal, entre el 1998 i el 2006, i des del 2007 s’organitzen les World Series. A part de la Xina i els EUA, també destaquen Rússia, Austràlia, la Gran Bretanya, Itàlia i el Canadà.
Els salts a Catalunya
Els salts foren introduïts a Catalunya per Bernat Picornell, que n’havia après la tècnica durant els seus anys de vida a Marsella. L’any 1907 fundà el Club Natació Barcelona i impulsà la pràctica dels primers concursos de salts. Dins el programa del segon Campionat d’Espanya de natació (1908), organitzat pel CN Barcelona, ja s’inclogueren diverses activitats lúdiques, entre les quals hi hagué una prova de salts a l’aigua. El 1910 el club instal·là el seu primer trampolí a la platja de Barcelona, reemplaçat el 1914 a causa d’un temporal, i el 1911 organitzà per primera vegada una prova de salts dins el Campionat d’Espanya de natació. El CN Barcelona s’encarregà de l’organització d’aquest campionat fins el 1921 i els guanyadors de les primeres edicions pertanyien al club. Així, foren campions d’Espanya Enric Galofré (1911, 1913), Camil Balat (1912, 1914, 1916), Enric Quintana (1915) i Antoni Vila-Coro (1917-21), tots en l’especialitat de palanca. Vila-Coro disputà aquesta prova en els Jocs Olímpics d’Anvers (1920). El 1921 s’hi inclogué la prova de trampolí de 3 m i en resultà vencedor el saltador del Club Natació Atlètic Isidre Fernández, que el 1922 també fou campió d’Espanya de salt de palanca. Poc abans, l’any 1919, les competicions estatals de natació havien introduït la classificació final per equips, però deixaren de banda les proves de salts en la puntuació, cosa que provocà certa pèrdua d’interès per aquest esport. Tot i això, la Federació Catalana de Natació Amateur, fundada el 1921, inclogué els salts dins els estatuts i en reglamentà la pràctica. El 1923 el CN Barcelona construí una torre de salts a la seva piscina, fet que permeté millorar la preparació dels saltadors del club. Destacaren Antoni Tort i Santiago Ulió, campions d’Espanya de trampolí el 1923 i el 1924, respectivament, i membres de la selecció estatal de salts que participà en els Jocs Olímpics de París (1924). A mitjan anys vint i principi dels trenta també destacaren Josep Bonnemain i Joan Ibáñez, del CN Atlètic, i José Pitarch, del CN Barcelona, encara que el més destacat fou el cenebista Estanislau Artal, campió d’Espanya de trampolí (1927-31) i de palanca (1930, 1931). La Federació Catalana de Natació (FCN) organitzà el seu primer Campionat d’Espanya de salts a la piscina de l’Escullera (1928), tot i que poc després també n’organitzà diverses edicions a la Piscina Municipal de Montjuïc, acabada de construir, el 1932. La catalana Mercè Homdedeu guanyà les dues primeres edicions del Campionat d’Espanya de trampolí (1934, 1935). Després de la Guerra Civil sobresortí Joan Ricart, campió d’Espanya de trampolí (1942, 1944, 1945, 1946, 1948) i de palanca (1942, 1944-48), època en què també destacaren Alfons Enciso, Joaquím Francès, Domingo Guillén i Amparo Badosa en trampolí, i Joaquim Cruells, Frederic Martín i Xavier Rotllant en palanca. El 1951 tingué lloc la primera edició del Campionat d’Espanya de palanca femení, les primeres edicions del qual foren dominades per les catalanes Montserrat Mechó, Paquita Clos, Renata Muller i Margarita Dittman. Al mateix temps també destacà Jaume Muntán, campió d’Espanya de trampolí (1955-59) i de palanca (1955, 1957, 1958). Posteriorment sobresortí Isabel Piñón, campiona d’Espanya de trampolí (1961-64) i de palanca (1963, 1964, 1966-70), acompanyada de saltadors com Jaume Torralba, Xavier Oliver, Pere Pradas i Margarita Meya.
Prova de salts del Campionat del Món de Barcelona del 2013
REIAL FEDERACIÓ ESPANYOLA DE NATACIÓ
L’hegemonia dels saltadors catalans en l’àmbit estatal, però, deixà pas al domini dels clubs Real Canoe i CN Metropole a partir de la dècada de 1960 i 1970. Durant més de vint anys, només dos saltadors del CN Barcelona foren campions d’Espanya: Javier Ibáñez en salt de trampolí (1977) i Cristina Olivé en salt de trampolí d’1 m (1983), aquesta última prova introduïda pocs anys abans. Al final de la dècada de 1990 aparegué la figura de Carles Guinovart, que participà en el Campionat d’Europa de salts (1997) i en diverses Copes del Món i d’Europa, i aconseguí diversos títols estatals en palanca i en salt sincronitzat. L’any 2002 Gonzalo Sellés, del Club Natació l’Hospitalet, també participà en el Campionat d’Europa en la prova de trampolí d’1 m. Posteriorment destacà la saltadora Anna Pujol, campiona d’una desena de títols estatals en diverses especialitats i que participà en diverses competicions internacionals. Altres saltadors catalans també han destacat al segle XXI, especialment en salt sincronitzat.
La FCN organitza el Campionat de Catalunya d’estiu i d’hivern, la Lliga Catalana i la Copa Catalana de salts. També s’ha encarregat de l’organització de diverses edicions del Campionat d’Espanya, a partir del 1969 a les Piscines Bernat Picornell i des del 1990 a la remodelada Piscina Municipal de Montjuïc. Aquesta última també acollí les proves de salts dels Jocs Olímpics de Barcelona (1992) i dels Campionats del Món de natació (2003, 2013). En l’edició del 2013 es disputà per primera vegada una prova de salts de gran altura. L’escenari fou el port de Barcelona, on s’installà una torre de salts de 27 m d’altura per a la categoria masculina i 20 m per a la femenina. Des de l’inici dels anys noranta també s’organitza el Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona de salts, competició de caràcter eminentment júnior. Nombrosos clubs catalans practiquen aquest esport, els més destacats dels quals són el CN Barcelona i el CN l’Hospitalet, però també altres clubs com el CN Mataró, el CN Poble Nou, el CN Granollers, el CN Montjuïc, el CN Terrassa i el CN Sabadell.