que té l’objectiu primordial d’aturar en el menor temps possible un agressor armat. El nom respon a l’acrònim rus Samooborona Bez Orúzhia (‘defensa pròpia sense arma’) i l’origen es remunta al 1918, quan Lenin encarregà desenvolupar a un grup d’experts un efectiu sistema de combat per a l’Exèrcit Roig. El sambo integra la lluita lliure i el judo amb diferents estils de lluita tradicionals de diverses exrepúbliques soviètiques, com el koch armeni, el chidaoba georgià, el trînt moldau, el kurash uzbek i el khapsagay mongol. El 1938 fou reconegut oficialment com a estil nacional de lluita pel Comitè d’Esports de l’URSS. Entre els seus pioners destacaren Anatoli Kharlámpiev, Víktor Spiridónov i Vassili Serguéievitx Ochsshépov, a més de campions com els germans Niniaixvili, D.S. Damanin i A.A. Budzinski. El 1947 es disputà el primer campionat a l’URSS i el 1973, el primer Campionat Mundial. El 1966 la Federació Internacional d’Estils de Lluita Lliure Associats el reconegué com un dels quatre tipus de lluita lliure de competició amateur. El 1981 fou reconegut pel Comitè Olímpic Internacional, i el 1984 es fundà la Federació Internacional Amateur de Sambo. Els lluitadors competeixen en tres categories: lluita sambo, sambo defensa personal i combat sambo. L’uniforme consisteix en el kurtka (jaqueta de color), pantalons del mateix color i sabates sambovki. En el cas del combat sambo es requereixen diverses proteccions i uns guants especials per a la pràctica d’arts marcials. A Catalunya els esportistes més destacats han estat Lluís Barbé, Luis Romero i Nicolás Ruiz.
Altres esports de combat