El surfista s’estira sobre la planxa i rema amb els braços fins a agafar l’onada i quan sent que ja el porta deixa de remar i d’un salt es posa dret a sobre la planxa, intentant mantenir-se dempeus el màxim temps possible i fent girs per no perdre l’onada abans que aquesta es mori. Segons la llargada de la planxa utilitzada, es distingeix el longboard (planxes de més de 273 cm) i el shortboard (més curtes). De manera extraordinària també es practica el surf ajudat per una moto d’aigua en onades molt grans, quan la velocitat de l’aigua és massa elevada perquè el surfista pugui agafar l’onada únicament amb l’ajuda del seus braços; llavors, rep el nom de tow-in surfing.
El surf ha estat el punt de partida per a altres esports com el surf pla o bodyboard (el surfista llisca estirat sobre una planxa molt més curta i normalment feta d’escuma), el surf de rem, stand up paddle o SUP, en què el surfista ja és dempeus i s’ajuda d’un rem per agafar l’onada, i el surf de vela o windsurf. Per altra banda, els surfistes han estat els inventors d’esports com l’skateboard i el surf de neu, o snowboard, que intenten portar les sensacions del surf a altres medis com són l’asfalt i la neu.
Origen i desenvolupament
El surf és un dels esports més antics de la història de la humanitat, tot i que no tenia cap altra finalitat que l’esbarjo i l’activitat física. Els seus orígens són a la Polinèsia. James King, tinent de la flota del capità Cook, fou el primer occidental que descobrí el surf, a les illes Hawaii el 1779. Era la principal forma d’esbarjo dels hawaians, i en la seva pràctica es reflectien les jerarquies socials de la tribu; només els de sang reial podien posar-se dempeus a sobre les planxes més llargues (olo), i la resta havien de surfejar estirats a sobre de planxes més curtes (alaia). D’aquí que el surf fos conegut com “l’esport dels reis”. Amb l’arribada de missioners cristians a Hawaii al segle XIX, el surf, així com altres tradicions hawaianes com el hula, foren considerats impurs i prohibits a causa del seu caràcter lúdic i sensual (el surf era practicat per homes i dones a la vegada, normalment nus). Aquesta prohibició provocà que quasi desaparegués. Però al començament del segle XX l’illa d’Oahu començà a rebre turisme nord-americà i, per entretenir-los, els hawaians de la plat ja de Waikiki començaren a recuperar velles planxes de surf i a surfejar davant dels visitants. A poc a poc els turistes van voler provar-ho, i el surf es començà a popularitzar com a manera de passar el dia a la platja. Entre aquests primers turistes hi havia intel·lectuals com Jack London i Mark Twain, que provaren de surfejar i escriviren relats sobre les seves experiències. Un d’aquests beach boys (joves hawaians que es passaven el dia a la platja surfejant i passejant els turistes en canoes) fou Duke Kahanamoku, que guanyà diverses medalles d’or i de plata de natació en els Jocs Olímpics d’Estocolm (1912), Anvers (1920) i París (1924), i establí diversos rècords del món. Això li conferí gran fama als EUA, i aprofità els seus viatges per fer exhibicions de surf allà on les condicions eren favorables, i fou el primer exportador del surf al continent nord-americà i a Austràlia. El gran esclat del surf, però, arribà durant la dècada de 1950 i 1960. La coincidència de la revolució cultural beat (Jack Kerouac), l’èxit de les pel·lícules de Gidget i la popularització de la surfmusic de la mà dels Beach Boys, provocà un gran èxode de joves del continent americà a les platges de Califòrnia. D’altra banda, els diferents avenços tecnològics com el poliuretà i el neoprè revolucionaren el material de surf. Gràcies al poliuretà i els seus derivats, les planxes deixaren de ser de fusta, cosa que les feu més lleugeres, còmodes i assequibles. Gràcies al neoprè, es pogueren fabricar els primers vestits de submarinisme i de surf que permetien estar-se força estona surfejant en aigües fredes.
Aquesta revolució cultural permeté que el surf s’expandís més enllà de Califòrnia, Austràlia i les illes Hawaii. Arribà a Europa a mitjan anys cinquanta de la mà de Peter Viertel –guionista i escriptor–, que durant el rodatge a Biarritz d’algunes escenes de la pel·lícula The Sun Also Rises, veié que hi havia onades i es feu portar la planxa des de Califòrnia. A poc a poc joves bascos començaren a surfejar. Biarritz està considerada el punt d’entrada del surf a Europa.
La competició
Abel Marsal Tomàs practicant surf
ESCOLA CATALANA DE SURF / PILAR GARCÍA CASTRO
De manera paral·lela a aquesta visió lúdica del surf, també es desenvolupà un aspecte competitiu a partir de la dècada de 1970. La competició de surf, amb moltes variants, té, però, una base comuna: els surfistes són repartits en grups de quatre (mànegues), que van a l’aigua alhora durant un temps limitat (normalment 30 minuts). Des de la platja, un jurat avalua cada una de les onades surfejades i la puntuen. Al final del temps establert, se sumen les dues onades més ben puntuades de cada surfista. Els dos surfistes amb la puntuació total més alta passen a la següent ronda, mentre que els altres dos queden eliminats. Els jutges, a l’hora de puntuar cada onada, tenen en compte les maniobres executades pel surfista i la seva radicalitat, la mida de l’onada i la fluïdesa (estil) del surfista a l’hora d’enllaçar les maniobres. Aquestes maniobres es divideixen en diferents grups: els aeris –o salts per sobre de l’onada–, els girs i el tub, maniobra reina del surf i que només es pot fer quan l’onada s’hi presta, ja que consisteix a surfejar l’onada per dins, en l’espai que queda entre la paret i el llavi que cau. Un cas a part són els campionats d’onades grans, en els quals l’únic criteri puntuable consisteix en la mida de l’onada surfejada. També hi ha campionats de longboard, on, a més de les maniobres esmentades, també es puntuen maniobres més específiques d’aquest tipus de planxa com el hang ten i el hang five, que consisteixen a caminar fins a la punta davantera de la planxa deixant un peu –o els dos – immòbils amb els dits dels peus penjant enlaire.
Hi ha un circuit professional de surf gestionat per l’Association of Surfing Professionals (ASP), amb una primera divisió amb els 34 millors surfistes del món (World Tour), i una segona divisió (World Qualifying Series). Australians i nord-americans són els grans dominadors, entre els quals destaca Kelly Slater, guanyador d’onze títols de campió del món. Paralel·lament hi ha unes proves per a seleccions estatals, organitzades per l’International Surfing Association (ISA), que busca el reconeixement del surf com a esport olímpic.
El surf a Catalunya
Malgrat que el surf al Mediterrani és possible durant la tardor, l’hivern i la primavera, amb una mitjana de 100 dies a l’any a la costa central catalana, la visió estiuenca que se’n tenia provocà que ningú no el practiqués a les nostres contrades fins als darrers anys setanta. Els primers surfistes a Cataluya, per tant, foren gent d’altres llocs que, per raons d’estudis o professionals, vingueren a viure a Catalunya i s’adonaren que durant els mesos d’hivern hi havia condicions per a practicar-lo.
El cas del primer surfista català és força semblant: l’Evan Illas començà a fer surf durant un viatge a Austràlia i el 1978 tornà a Catalunya amb una planxa de surf. A poc a poc descobrí que, de tant en tant, hi havia onades al Mediterrani, i començà a surfejar-les, principalment en solitari i després amb alguns forans establerts a Catalunya. Però la primera generació de surfistes catalans arribà uns quants anys més tard i gràcies a un altre esport. A mitjan dècada de 1980 el surf de velaera molt popular a tot el Mediterrani, especialment en la seva versió més espectacular: el surf de vela ràpid, o funboard. Per practicar-lo calen vents forts i aquestes condicions es donen sobretot a la tardor, l’hivern i la primavera. Molts joves començaren a anar a les platges durant aquests mesos i s’adonaren que hi havia onades surfejables (de mida i forma similars a les que havien vist durant els seus viatges a altres llocs del món). Molts d’aquests joves començaren a practicar ambdós esports, especialment a les platges de Castelldefels, Badalona, Barcelona i Sitges. Aconseguir planxes de surf era impossible a Catalunya, i havien d’aprofitar els viatges al Cantàbric o a les Canàries per portar-les. Veient l’èxit, alguns fabricants artesans de planxes de windsurf com Zeler (Barcelona) o Siux (Badalona) començaren a fabricar planxes de surf. A l’inici de la dècada de 1990 obriren els primers comerços especialitzats, començaren els primers campionats de surf, d’àmbit local i organitzats per botigues, i fins i tot un intent d’un circuit català.
El 2002 es constituí l’Associació Catalana de Surf (ACS), de la mà del seu primer president, Josep Ramon Domènech, per intentar vertebrar totes aquestes iniciatives. Aquesta associació basà la seva feina en tres vies: organitzar de forma regular campionats de surf oberts i socials, aplegar el major nombre de surfistes catalans per a poder parlar amb una única veu davant de les administracions públiques en cas de conflictes i crear una primera escola de surf a les costes catalanes amb monitors titulats. Entre el 2002 i el 2008 se succeïren els campionats, alguns dels quals portaren a les nostres costes els millors surfistes estatals del moment, com Axi Muniain (guanyador del segon Obert de Surf de Catalunya), Ibon Amatriain, Kepa Álvarez o Richy Palomeque. Aquesta associació tingué més de 500 membres.
Per altra banda, quan l’Ajuntament de Barcelona inicià les obres per protegir les platges de la ciutat de l’erosió i la pèrdua de sorra fruit de l’onatge de cada hivern, l’ACS intentà que s’adoptessin algunes de les solucions tècniques dutes a terme en altres llocs que, tot preservant les platges de l’erosió, permetessin que s’hi poguessin dur a terme activitats nàutiques. Però no es tingué en compte aquesta possibilitat, i, un cop acabades les obres, només un tros de la platja de Sant Miquel, a la Barceloneta, continua essent surfejable.
Al gener del 2005 s’inicià l’Escola Catalana de Surf a Montgat, com a part de l’ACS i de la mà d’Abel Marsal, el director tècnic de l’Associació fins a la seva dissolució al final del 2007. L’Escola Catalana de Surf continuà com a entitat privada i es convertí en el centre de referència de l’ensenyament del surf a Catalunya. Posteriorment es constituí la Unió Catalana de Surf, entitat formada per la unió dels diferents clubs. Aquests clubs, però, es dediquen principalment a l’ensenyament de l’esport, ja que, des de la desaparició de l’Associació Catalana de Surf, no s’ha fet cap altre campionat.