Als països anglosaxons és conegut com kitesurfing o kiteboarding, mentre que als francòfons se’l denomina flysurf, kitesurf o surf-volant. Comprèn les disciplines de regata, estil lliure, ones, eslàlom i velocitat.
Els primers que utilitzaren estels per a arrossegar embarcacions foren els mariners i pescadors de la Xina, Indonèsia i la Polinèsia durant els segles XII, XIII i XIV. L’inventor del surf d’estel modern fou l’holandès Gijsbertus Adrianus Panhuise, que el 1977 patentà el primer sistema de navegació sobre una planxa de surf moguda per una espècie de paracaigudes. Als anys vuitanta Arnaud de Rosnay i Andreas Kuhn realitzaren diverses proves amb nous prototips. Però foren els germans francesos Dominique i Bruno Legaignoux que, després de la primera exhibició el 1985, desenvoluparen models d’estel similars als actuals. El 1987 patentaren el primer estel que podia enlairar-se des de l’aigua i al principi dels anys noranta començaren a comercialitzar-los. La popularitat del surf d’estel augmentà, especialment perquè surfistes i windsurfistes de renom, com Laird Hamilton o Robby Naish, s’hi interessaren i en divulgaren la pràctica. La primera competició en la qual es practicà el surf d’estel fou el Mundial del Vent, creat a França el 1998. El mateix any s’organitzà el primer Kiteboard Pro World Tour (KPWT) i, poc després, el primer Campionat del Món de la Professional Kiteboard Riders Association (PKRA). Hi ha dos òrgans rectors del surf d’estel a escala mundial: l’Associació Internacional de Kiteboarding (IKA), fundada l’any 2008 sota l’aixopluc de la Federació Internacional de Vela (ISAF), i que dona l’oficialitat al PKRA World Tour, i la Federació Internacional de Kiteboarding (IKF), que conclou que el Campionat del Món oficial és el KPWT. També és una competició destacada el Campionat d’Europa d’estil lliure, conegut com Kitesurf Tour Europe (KTE). L’any 2012 el surf d’estel fou admès al programa dels Jocs Olímpics de Rio (2016), però uns mesos després se’n descartà la presència. Alguns dels països on el surf d’estel està més implantat són Austràlia, els Estats Units, Mèxic, l’Argentina, Veneçuela i diversos països europeus banyats per l’oceà Atlàntic, com Alemanya i Holanda, i també per la Mediterrània, com França i Espanya.
El surf d’estel fou introduït a Catalunya l’any 1998, quan un grup de francesos realitzaren les primeres pràctiques a la platja de Can Martinet, a Sant Pere Pescador. En aquesta mateixa platja Liberto Giménez fundà, l’any 1999, juntament amb l’equip del Ventilador, la Wind Station, primera escola de surf d’estel de l’Estat. El surf d’estel començà a guanyar popularitat especialment gràcies a Gisela Pulido, nou vegades campiona del món entre el 2004 i el 2013. Altres surfistes d’estel catalans destacats que han participat en competicions internacionals han estat Cèsar Portas o Núria Gomà. Malgrat els èxits dels surfistes d’estel catalans, les dificultats per trobar platges on practicar-lo durant l’estiu eren elevades, motiu pel qual el 2005 es fundà l’Associació Catalana de Kitesurf, tot i que no aportà solucions definitives. L’any 2009 el Parlament de Catalunya aprovà una llei que regulava la pràctica d’aquest esport. La Federació Catalana de Vela (FCV) és l’organisme rector del surf d’estel a Catalunya i l’any 2011 delegà al Club Kite Sant Pere Pescador l’organització del primer Campionat de Catalunya de surf d’estel en modalitat de regata. Diversos clubs catalans practiquen el surf d’estel, especialment en platges de la Costa Brava i del delta de l’Ebre. La més concorreguda és la de Sant Pere Pescador, on s’han disputat diverses proves del Campionat d’Espanya, el Campionat d’Europa júnior (2005), el J&B Masters of Kitesurf (2010) o el Campionat del Món PKRA júnior (2013), en què Gal·la Heras es proclamà vencedora en la categoria de vuit a tretze anys. A Castelldefels també s’han organitzat proves del KTE. Algunes de les altres platges catalanes on també es practica el surf d’estel són a Roses, Palamós, Malgrat de Mar, Cabrera, Montgat, Barcelona, Viladecans, Gavà, Vilanova i la Geltrú, Comaruga, Tarragona, Deltebre i Sant Carles de la Ràpita.