El bob, biplaça o de quatre places, d’estructura metàl·lica i amb un carenat aerodinàmic, descansa sobre quatre patins d’acer, dels quals els dos anteriors responen a l’acció del conductor, i pot atènyer velocitats que arriben fins a 150 km/h. La pista o canal de glaç admet un sol trineu i fa entre 1.500 m i 1.800 m de longitud, amb un pendent d’entre el 8% i el 15%. La reglamentació de les competicions prohibeix l’ús de qualsevol mitjà mecànic de propulsió, i tan sols admet com a vàlides les sacsejades sincròniques de la tripulació per tal d’augmentar-ne la velocitat. Les proves, compostes de quatre sèries, classifiquen els concursants segons la totalitat del temps esmerçat en el descens.
La primera pista es construí a Saint Moritz (Suïssa) el 1884, on també es fundà el primer club de bob el 1897. Les primeres competicions oficials es disputaren el 1914 i nou anys més tard, el 1923, nasqué la Federació Internacional de Bobsleigh i Tobogganing (FIBT). L’especialitat de quatre places fou admesa per primera vegada en els Jocs Olímpics d’Hivern de Chamonix (1924), i la de dues places, en els de Lake Placid (1932). Des de llavors i a excepció dels Jocs Olímpics de Squaw Valley (1960), el bob ha estat inclòs en totes les edicions de Jocs Olímpics d’Hivern. Pel que fa a la categoria femenina, s’inicià en competicions internacionals al principi de la dècada de 1990 i com a esport olímpic en els Jocs de Salt Lake City (2002). Des dels seus inicis, s’han produït diverses modificacions tècniques: inicialment els trineus es construïen de fusta, posteriorment d’acer i en l’actualitat són de fibra de vidre. D’altra banda, les primeres pistes eren de gel mentre que les actuals són artificials, fet que permet assolir una major velocitat. Les instal·lacions més destacades són a Cortina d’Ampezzo (Itàlia), Saint Moritz (Suïssa), Garmisch-Partenkirchen (Alemanya), Zakopane (Polònia), Igls (Àustria), Fraegensternae (Noruega) i Lake Placid (EUA). Espanya no disposa de cap pista. Els països capdavanters en aquest esport són Suïssa, Alemanya i els Estats Units.
Sortida d’un bob de quatre, moment clau de la cursa, ja que els tripulants han d’aconseguir la major velocitat possible empenyent el bob
Corel-William P. Mcelligot, Ottawa, Canadà
Els antecedents a Catalunya es remunten al principi del segle XX. L’any 1909, Manuel Tey, vicepresident de la secció d’Esports d’Hivern del Centre Excursionista de Catalunya (CEC), organitzà una conferència a Barcelona en què presentà els esports del bob, la luge i el tobogan. Entre el 1910 i el 1911 el CEC organitzà diverses curses al Matagalls, a la vall de Ribes de Freser i a la Molina. En l’àmbit espanyol, no se’n tornà a tenir notícia fins que el marquès Alfonso de Portago guanyà, juntament amb Luis Muñoz, una medalla de bronze en el Campionat del Món de 1957. El mateix any se n’abandonà la pràctica després que el marquès morís en un accident automobilístic. Deu anys més tard, Joan Antoni Samaranch reclutà alguns pilots d’automobilisme i motociclisme i formà diversos equips que participaren en els Jocs Olímpics de Grenoble (1968). Entre aquests pilots destacà Lluís Omedes, que ja havia participat en la prova de rem dels Jocs Olímpics de Hèlsinki (1952), i que es convertí, així, en el primer català a participar en uns Jocs Olímpics d’Estiu i d’Hivern. També hi participaren els germans Josep Maria i Víctor Palomo, Josep Clot, Antoni Marín i Guillem Rosal. L’any 1971, però, deixà de practicar-se després de l’accident mortal que patí Luis López Solanes en un descens. Vint anys més tard, el 1991, la Federació Espanyola d’Esports d’Hivern formà un nou equip, però no tingué gaire repercussió. L’any 2006 es creà la Federació Espanyola d’Esports de Gel i el bob semblà agafar un nou impuls, tot i que a Catalunya no té presència.