i tennis de taula | enciclopèdia.cat
EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

tennis de taula

Sumari de l’article

Sinònimping-pong (en)
Nacha Hospital obtingué quaranta-quatre títols catalans i estatals de tennis de taula entre 1952-63
Federació Catalana de Tennis Taula
esports esport
Esport de pilota que enfronta dos jugadors o dues parelles de jugadors situats cadascun a banda i banda d’una taula dividida transversalment per una xarxa i amb una ratlla central que va d’extrem a extrem.

El joc consisteix a colpejar una pilota amb una pala per fer-la passar pel damunt de la xarxa fent que boti en el camp contrari de manera que l’adversari no la pugui tornar. La pilota ha de botar primer en el camp del jugador que executa el servei. En un partit de dobles, el servei es fa en diagonal. La taula té unes mides de 274 cm de llarg per 152 cm d’ample i 76 cm d’alçària. La xarxa s’eleva fins els 15,25 cm. La pilota, de plàstic (abans era de cel·luloide), és blanca o de color taronja, té 40 mm de diàmetre i pesa 2,7 g.

Històricament, les pales han estat de fusta i cobertes de pergamí, de paper i vidre, de suro, de goma granulada i de goma i espuma. Els jugadors escullen les pales segons convingui al seu estil de joc, que pot ser ofensiu, defensiu o una combinació d’ambdós (allround). Per tant, hi ha diferents tipus de gomes: llises, que són les més versàtils per les seves grans combinacions de velocitat i efecte, segons la composició de l’esponja; antitopspin, destinades a tots aquells que busquen controlar els efectes i atacs dels adversaris, i de pics. Els pics poden ser llargs (més apropiats per als jugadors allround), mixtos (el seu efecte no fa tant mal com el dels pics llargs), curts (el tipus de goma més indicat per als jugadors de bloqueig i colpeig directe) o sense esponja (que possibiliten l’estil de joc de les gomes passives, és a dir, amb molt bon control però amb baixa velocitat i efecte).

Un jugador guanyarà un punt si el seu adversari no fa un servei correcte; si després d’haver estat colpejada pel seu rival, la pilota passa per sobre del seu camp o més enllà de la línia de fons sense haver botat en aquest camp; si el rival estavella la pilota a la xarxa; si l’adversari toca la pilota abans que boti al seu camp; si el rival colpeja la pilota dues vegades consecutives; si l’oponent toca la superfície de la taula amb la mà que no agafa la pala, i si, en dobles, un dels jugadors colpeja la pilota fora de l’ordre d’alternança establert (una vegada cadascun). Guanya el joc el jugador o parella que arriba primer a onze punts (abans eren vint-i-un), excepte quan n’aconsegueixen deu per bàndol. Aleshores guanyarà el joc el jugador o parella que obtingui dos punts de diferència. Una partida es disputa al millor de qualsevol nombre senar de jocs. Les lligues europees acostumen a jugar al millor de cinc jocs i els Campionats del Món o les finals de campionats importants es juguen al millor de set jocs. Els campionats individuals es juguen per eliminatòries (amb l’opció d’un grup previ). En els partits per equips (lligues o campionats), guanya l’equip que acumula més victòries dels jugadors. Hi ha dos tipus de sistemes: el Corbillon i el Swaythling reduït. El primer el juguen un mínim de dos jugadors i un màxim de quatre, i consta de dos partits individuals, un de dobles i dos més d’individuals. Venç l’equip que aconsegueix guanyar tres partits. El segon el juguen un mínim de tres jugadors i un màxim de cinc, i consta de tres partits individuals, un de dobles i tres més d’individuals. Venç l’equip que aconsegueix guanyar quatre partits.

Els inicis

El tennis de taula nasqué a Anglaterra durant la dècada de 1870 com a derivació del tennis en un dia de meteorologia adversa. El seu inventor fou l’enginyer James Gibb. A l’Europa central arrelà profundament, i hongaresos i austríacs dominaren els primers campionats continentals. El joc també rep el nom popular de ping-pong. Pel que fa a l’origen del terme, hi ha una versió que defensa que ping prové del soroll que fa la pilota en ser colpejada per la pala, i pong, del soroll que fa aquesta pilota quan bota sobre la taula. La història moderna d’aquest esport començà la temporada 1926-27, quan es constituí la Federació Internacional de Tennis de Taula (ITTF), que organitzà els primers Campionats del Món a Londres i, des de llavors, regula les competicions d’àmbit mundial.

A Catalunya es començà a jugar als primers anys del segle XX. Diversos clubs barcelonins tiraren endavant els primers campionats: Reial Barcelona Lawn Tennis Club, Reial Polo Jockey Club i Societat Esportiva Pompeia, entre d’altres. També es practicava al Círcol Lloveras d’Arenys de Mar, a Sabadell, a Calell, etc. Al mes de març del 1933 s’organitzaren els primers Campionats de Catalunya per equips. La Penya Drive en fou la vencedora amb Fransitorra, Solanilla, Serra i Hausmann. Ràpidament començà a destacar el Club de 7 a 9 barceloní, que abans del 1936 tenia el millor equip, amb jugadors com Llobet, Serra, Nomen i Fransitorra. El 1935 es fundà la Federació Catalana de Ping-Pong, sota la presidència de Ramon Farran. A la postguerra aparegué el Tívoli Club de Ping-Pong, amb Petit, Gil, Pagès, Ribé, Capdevila i Brugada, entre d’altres. La rivalitat entre les dues entitats fou sempre molt alta. La Federació Espanyola de Tennis de Taula (FETT) es fundà el 1942 amb seu a Barcelona.

Desenvolupament i consolidació a Catalunya

A partir del 1944 i fins al 1952 destacà Lolita Moliner, que obtingué vint-i-cinc Campionats de Catalunya i dotze d’estatals. Amb la seva entitat, el Club de 7 a 9, s’adjudicà, a més, set Campionats de Catalunya per equips. La substituí, quant a èxits, Nacha Hospital, que s’inicià al Club Ariel i, entre el 1952 i el 1963, obtingué quaranta-quatre títols catalans i estatals. En la dècada anterior, havien destacat Albert Dueso, que obtingué trenta-sis títols entre estatals i catalans, Jaume Capdevila i Miquel Aguerri. Els clubs anaren assolint més nivell i destacaren, entre d’altres, l’Ariel, la UD Sants, l’A. Condal, l’AAA Gràcia, el Club Tennis Barcino, el CTM Barcelonès i el Mayda.

En acabar la temporada 1960-61, la FETT dissolgué les federacions regionals i inicià les provincials. Durant vint-i-un anys, no hi hagué federació catalana. Més tard, es creà l’escola estatal d’entrenadors, inicialment formada per Aguerri, Capdevila, Fornès, Huecas, Sahis, Salichs i Salomó. A les dècades de 1960 i 1970 destacà Jordi Palés, el primer d’una nissaga que obtindria èxits continuats fins al final del segle XX. Jordi Palés Garcia, que s’inicià al Tívoli, aconseguí un total de setanta-nou títols: trenta-nou Campionats de Catalunya i Barcelona, vint-i-sis d’Espanya, tretze de Lliga i un Campionat d’Espanya internacional. El seu germà Josep Maria aconseguí divuit títols catalans, però cap d’individual, i disset títols estatals. D’altra banda, Josep Maria Palés Pon, fill de Jordi Palés, que s’inicià al Club de 7 a 9, ha estat el campió quant a títols, vuitanta-cinc, repartits d’aquesta manera: dos d’Espanya infantil, nou d’Espanya juvenil, catorze de Barcelona, catorze de Catalunya, deu de Lliga i trenta-sis d’Espanya. Ha estat més de tres-centes cinquanta vegades internacional. Els anys setanta també destacà Roberto Navarro, del Club 7 a 9 i més tard del Club 21. Obtingué seixanta-quatre títols: divuit de Barcelona, vint-i-sis d’Espanya, dotze de Lliga estatal, cinc de Catalunya i tres als Jocs Mediterranis.

La temporada 1975-76 es disputaren a Ankara els Jocs Mediterranis exclusius del tennis de taula. L’equip espanyol femení (Montse Sanahuja, Pilar Lupón, Lola Uribe) obtingué el títol i Sanahuja també aconseguí el campionat individual. Sempre jugadora del CT Barcino, Lupón es retirà amb seixanta-un títols: vint-i-cinc Campionats de Barcelona, vint-i-cinc d’Espanya, set de Lliga, dos Campionats de Catalunya i dos dels Jocs Mediterranis. Els clubs catalans cada vegada eren més importants i en destacaren de veterans i de novells: Club de 7 a 9, Club 21, Mayda, Penya Solera, Epic de Terrassa, Lindcolor d’Olesa, Ariel, Ademar, CER l’Escala, CT Girona, Reus Deportiu i C. Tarragoní, entre d’altres.

La professionalització

Sara Ramírez als Jocs Olímpics de Londres (2012)
FEDERACIÓ ESPANYOLA DE TENNIS DE TAULA
El 27 de novembre de 1982 es restaurà la Federació Catalana de Tennis de Taula (FCTT) i Joan M. Tarruella en fou el primer president. Es creà la Lliga Catalana, els campionats comarcals i la Lliga de veterans, i es recuperaren els Campionats de Catalunya (individuals masculins i femenins; dobles masculins, femenins i mixtos, i per equips masculins i femenins), a la vegada que s’organitzaren les Jornades Esportives de Promoció i Tecnificació i s’inicià la campanya “Ping-Pong per a tothom”. Fou en aquella època que la Penya Solera, amb J.M. Palés Pon, Lluís Calvo i Salvador Moles es col·locà a dalt de tot del tennis de taula català. La temporada 1983-84 es portà a terme el I Torneig Internacional Ciutat de Barcelona, i el 1988 Barcelona fou la seu de l’Stiga World Grand Prix, una de les competicions més importants del món. El tennis de taula cada cop es professionalitzava més i es produí una diàspora de jugadors catalans a altres equips estatals. En categoria femenina destacà Anna M. Godes, filla de Nacha Hospital, que assolí diversos títols individuals catalans i estatals.

Marc Duran juga amb la selecció estatal de tennis de taula des del 2005
FEDERACIÓ ESPANYOLA DE TENNIS DE TAULA
Al novembre del 1991 se celebrà a Barcelona la Copa del Món per equips i l’any següent els Jocs Olímpics. Les competicions d’ambdós esdeveniments tingueren lloc a l’estació del Nord. Al final del anys noranta, es creà la Superdivisió, que constà de vuit equips masculins i vuit de femenins. També en aquella època els partits deixaren de disputar-se a vint-i-un punts i es reglamentaren els onze punts. Del 2000 al 2010 es consolidaren Gàlia Dvorak, Sara Ramírez, Anna Badosa, Dani Torres, Oriol Monzó i Marc Duran, entre d’altres, els quals la temporada 2003-04 assoliren dues medalles d’or i tres de plata en els Campionats d’Europa juvenils. Els jugadors i jugadores continuaven canviant de clubs i alguns marxaren a l’estranger. A la inversa, s’incorporaren a les competicions estatals i catalanes jugadors i jugadores xinesos, romanesos, holandesos, russos, anglesos i suecs. El 2007, al pavelló de la Vall d’Hebron, la FCTT organitzà la Copa del Món, amb la participació dels setze millors jugadors mundials. La temporada 2004-05, Dvorak, Badosa i Ramírez es proclamaren campiones d’Europa juvenils per equips, i Dvorak assolí el bronze a la 2005-06. La temporada següent, el Fotoprix Vic femení feu la millor temporada del tennis de taula femení a Catalunya, ja que obtingué títols estatals i catalans, i fou finalista de la Lliga Europea amb Wang Tingting, Carla Nouwen i Sara Ramírez. També han sobresortit Jessica Hernández, Alba Prades, Cristóbal García i Jordi Piella. Als Jocs Paralímpics de Londres (2012), Jordi Morales obtingué la medalla d’argent per equips.

Des de la temporada 1994-95, la FCTT edita la revista trimestral Tennis Taula. Fa la crònica de les competicions nacionals, estatals i internacionals, inclou articles de tècnica, entrevistes, rànquings i tennis de taula adaptat. És accessible també en versió digital al web de la federació. Al començament del 2013, hi constaven 2.975 federats i 110 clubs.

Col·laboració: 
Albert Suñé
Data de revisió: 
2014-10-31
Llegir més...