Les competicions s’anomenen regates i les embarcacions reben el nom de iots. A la vela hi ha una terminologia molt específica. Durant el segle XX, l’evolució dels materials de construcció dels iots, amb l’ús de la fibra de vidre i la de carboni, l’alumini, l’acer i el contraplacat, provocà canvis que afavoriren la maniobrabilitat i rapidesa. Canvis que també es feren efectius a les veles, que poden ser de niló, de dacró, tan resistent com el niló però menys flexible, i de kevlar, material molt rígid i lleuger.
Hi ha dos tipus d’embarcacions de competició: les de vela lleugera i les de vela de creuer. Les primeres són d’eslora menor i han de ser a terra abans i després de la competició. Són models amb unes mides, uns pesos i uns aparells regulats pels organismes que en regeixen les diferents classes. Les embarcacions de vela de creuer tenen una eslora superior i es mantenen sempre a l’aigua, ja que no se’ls pot extreure ni l’orsa ni el timó. Poden pertànyer només a una classe o bé són dissenys únics. Les regates de vela lleugera s’acostumen a disputar sobre un recorregut marcat amb boies. A les competicions de vela de creuer, a part dels recorreguts abalisats, es navega de port a port. Quan el recorregut travessa diferents mars, la regata rep el nom de transoceànica.
Rumbs i virades
Una embarcació de vela pot navegar al rumb que vulgui, però, depenent del vent i de les maniobres que hagi de fer, haurà d’anar més ràpida, més lenta i, segons com, no podrà navegar directament cap a un objectiu i haurà de fer servir la ziga-zaga. Hi ha quatre classes de rumbs possibles: cenyida, través, llarg i popa. La cenyida és la manera de navegar contra el vent. Per tant, hom no pot navegar directament cap a la boia. Per això, cal anar fent ziga-zagues i avançar a poc a poc. La vela ha d’estar en posició tancada i la botavara, pal horitzontal on s’aferra la vora interior de la vela major, ha d’estar just sobre l’aleta, la cantonada de darrere del casc. Través és el rumb en què es navega perpendicularment al vent i, en aquest cas, es pot navegar directament cap a la boia. És el rumb més ràpid. La vela està mig oberta. El llarg és el segon rumb més obert i també el segon més ràpid. La vela s’ha de portar més oberta que amb el través, ja que el vent entra més de popa. S’ha d’anar vigilant el flamejar de la vela. El rumb de popa és el més lent, però, a diferència del de cenyida, hom pot navegar directament cap a la boia. La vela ha d’estar completament oberta, però sense sobrepassar els 90 graus.
Per a canviar el rumb de l’embarcació hi ha les virades. Aquestes provoquen que el vent entri per una altra banda de l’embarcació de manera que la vela hagi de canviar de costat. Hi ha dues virades: per avant i en rodó. La primera és la que es posa la proa per on ve el vent tot girant un màxim de 90 graus. Aquesta virada es porta a terme en rumb de cenyida i quan es vol anar cap al costat oposat. La virada en rodó també és coneguda com trabujada. Consisteix a posar la popa al vent canviant la vela de costat i, d’aquesta manera, canviar d’amura. S’utilitza quan es navega de popa i es vol anar cap al costat oposat. Si es va en popa rodona, és a dir, que el vent entra directament per la popa, no cal variar el rumb per a poder canviar la vela de costat.
Els recorreguts més comuns en competició de vela lleugera són ZI, ZO, XO i triangle olímpic. El ZI consisteix a fer una volta més en el primer tram. És a dir, es fan rumbs de cenyida, popa, cenyida, través, popa i llarg, respectivament. En el ZO es fa una volta més en la segona part del recorregut. Els rumbs són de cenyida, través, popa, cenyida, popa i llarg. A l’XO només es fa una volta al recorregut amb rumbs de cenyida, través, popa i llarg. I el triangle olímpic, que s’empra en els Jocs, consisteix a navegar en cenyida, popa, cenyida, través i través.
Orígens i desenvolupament
El rei Carles II d’Anglaterra descobrí aquest esport en l’exili holandès i el portà al seu país. La primera regata de la qual es tenen dades tingué lloc al riu Tàmesi entre Greenwich i Gravesend. Als EUA es desenvolupà també amb rapidesa i el 1851 el Yacht Club de Nova York envià el vaixell America per tal de competir contra les embarcacions britàniques. L’America guanyà els disset rivals, a la vegada que es posaven els fonaments per a la competició del mateix nom.
Laia Tutzó i Natalia Via-Dufresne en la prova de classe 470 als Jocs Olímpics de Pequín (2008)
REIAL FEDERACIÓ ESPANYOLA DE VELA
Fins el 1868, les competicions de vela es regien per regles particulars desenvolupades per cada club nàutic, la qual cosa representava molts problemes d’arbitratge i interpretació quan diversos clubs volien competir entre ells. L’1 de juliol de 1868 es convocà un congrés sota els auspicis del Royal Victoria Yacht Club britànic amb la finalitat de crear unes regles que poguessin ser acceptades per tothom. El 1906 s’acceptà el sistema mètric decimal en les regles de mesurament i, a l’octubre del 1907, es fundà la International Yacht Racing Union (IYRU). La crearen Alemanya, l’imperi Austrohongarès, Dinamarca, Espanya, Finlàndia, França, Itàlia, Noruega, els Països Baixos, el Regne Unit, Suècia i Suïssa. Però hi ha algunes regates que utilitzen un sistema de mesurament internacional (IMS), que regula l’Offshore Racing Control (ORC). Des del 1984 hi ha proves específiques per a dones a part de les categories open. El 5 d’agost de 1996, el Comitè Olímpic Internacional reconegué la International Sailing Federation (ISAF) com a màxima autoritat en aquest esport.
Dins de la vela lleugera, les competicions més importants són els Campionats del Món de cada classe i els Jocs Olímpics. La vela es convertí en esport olímpic als Jocs de París (1900). N’estava previst el debut a Atenes el 1896, durant els primers Jocs Olímpics de l’era moderna, però ho impediren les males condicions meteorològiques. La vela ha estat present en tots els Jocs, excepte a Saint Louis (1904), i ha vist com canviaven contínuament les classes i models, ja que després de cadascun dels Jocs, la ISAF pot variar les classes de iots que competiran en la pròxima edició. El Regne Unit n’és el capdavanter, seguit pels EUA i Noruega, quant al nombre de medalles olímpiques aconseguides. Pel que fa a la vela de creuer, a més de la Copa Amèrica, les competicions més importants són les regates oceàniques Mini Transat 6.50, Volvo Ocean Race, Audi MediCup i Barcelona World Race. Aquesta és una regata per a monobucs de 18 m d’eslora que fa la volta al món, amb sortida i arribada a Barcelona i organitzada per la Fundació per a la Navegació Oceànica de Barcelona.
La ISAF publica cada quatre anys el Reglament de regates a vela, que regula les normes de la vela de competició i les diferents competicions de cadascuna de les classes a través de les federacions estatals: les de vela lleugera, en què també hi ha les classes olímpiques, i les de creuer. Les normes principals són babord/estribord, sobrevent/sotavent i aigua. La primera especifica que, quan els iots es troben en amures oposades, el vaixell amurat a babord s’ha de mantenir separat d’un vaixell amurat a estribord. Aquest iot és el que es troba a la dreta de l’altre i sempre tindrà preferència. En el vaixell amurat a babord el tripulant està assegut a la dreta del iot, que és la part que s’ha de mantenir apartada. En sobrevent/sotavent s’especifica que, quan els vaixells es troben en la mateixa bordada, és a dir, quan es navega contra el vent i s’avança en ziga-zaga, el iot que és a sobrevent es mantindrà separat d’un vaixell a sotavent. El vaixell a sobrevent és el que es troba més a prop del vent i s’ha de mantenir separat del de sotavent. El iot de sotavent és el que està més allunyat del vent. En la norma d’aigua s’especifica que en un radi de tres eslores, que és la llargada del iot, el vaixell que es troba més lluny de la boia s’ha de mantenir separat del que és més a prop, deixant espai suficient perquè pugui virar correctament.
Els pioners catalans
Regatistes catalans olímpics
El primer club nàutic català es constituí al fons de la dàrsena comercial del port de Tarragona. Allí nasqué, el 1878, el Club Nàutic Tarragona, rebatejat anys després com Reial Club Nàutic de Tarragona. A la mateixa època, a Barcelona, i gràcies a l’impuls de José Elola Olaso, després comte de Fígols, inicià la seva singladura el Yacht Club, que tenia la seu al port de Barcelona, concretament en un bergantí anomenat Eugènia. L’any 1881 es constituí el Club de Regates al mateix port. Però ràpidament les dues entitats es fusionaren per tal de formar el Reial Club de Barcelona, que es dedicà de ple a les activitats nàutiques el 1902.El 1908, els diferents clubs de l’Estat espanyol que organitzaven regates de vela decidiren adoptar el reglament de l’acabada de crear International Yacht Racing Union (IYRU), que tenia la seu a Londres. Fou un any que s’organitzaren regates a Tarragona i a Barcelona. Al començament del segle XX, els membres del Reial Club Barcelona portaven a terme regates fins a la boia que hi havia a la desembocadura del Llobregat. A partir del 1910, s’organitzaren regates costaneres tenint com a boia de virada l’embarcació de salvament de nàufrags situada a la costa del Maresme, entre Caldes d’Estrac i Arenys de Mar. Regates que també es disputaren a Sitges, al sud de la costa del Garraf.
La rivalitat entre els socis del Reial Club de Barcelona feu que el 1910 hi hagués una escissió entre els membres de l’entitat. Un grup de socis creà el Reial Club Nàutic i hi aportà una flota de dotze iots. Des d’aquell moment, el Reial Club de Barcelona passà a anomenar-se Reial Club Marítim de Barcelona. Els tres clubs nàutics que funcionaven al començament del segle XX impulsaren la vela de manera molt individualista i amb poca vinculació amb els altres clubs de l’Estat espanyol. Però, a canvi, seguiren sempre les normes de la IYRU, ja que organitzaven regates de caràcter internacional. Es potenciaren flotes com els hispània, les fórmules internacionals com el 6 metres i el dinghy. Del Reial Club Marítim de Barcelona eixiren molt bons navegants. Excel·lí, a bord de la classe dinghy, el regatista Santiago Amat, primer medallista olímpic de l’Estat espanyol en vela (1932).
A partir del 1939, la dèbil estructura organitzativa en què es trobaven els clubs catalans no varià gaire fins que el 1945 es creà la Federació Espanyola de Clubs Nàutics. A partir d’aleshores, es potenciaren dues grans zones, que agrupaven les associacions de clubs de la zona mediterrània, d’una banda, i les de la zona atlàntica, de l’altra. Els clubs de l’arc mediterrani formaven part de la regió territorial llevantina-balear. La primera entitat nàutica catalana que es creà després de la Guerra Civil fou el Club Vela Blanes.
A partir del 1946, i de manera interina, la territorial llevantina-balear fou presidida per Fèlix Escalas, secretari de la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona. El 1951 s’oficialitzà el càrrec i Escalas hi fou fins el 1964. Però ja abans, a la Fira de Mostres de Barcelona del 1944, s’havia creat un Comitè de Mar, que organitzà regates de vela i de rem al port. Fou en aquest període que s’introduí a l’Estat espanyol la classe snipe i es decidí l’organització, el 1962, del Saló Nàutic de Barcelona, que donà un gran impuls a la navegació a vela.
Barcelona World Race del 2012
BARCELONA WORLD RACE / ALFRED FARRÉ
Durant el mandat d’Escalas aparegueren diversos clubs nàutics: Arenys de Mar, Vilanova i Cambrils, que s’afegiren al Club Nàutic Costa Brava, fundat a Palamós. L’any 1965, la Federació Espanyola de Clubs Nàutics es dividí en dues, ja que aparegué la Federació Espanyola de Vela, amb seu a Barcelona, dividida, al seu torn, en federacions territorials. La federació catalana era la més dinàmica, tant pel nombre de clubs com pel d’esportistes federats i competicions disputades. Aquesta primera federació catalana fou presidida per Ricard Roig fins el 1969. Durant el seu mandat es consolidaren els nous clubs de platja, sobretot al sud de Catalunya i al Maresme. Per exemple, els clubs nàutics de Sant Pol de Mar, el Masnou, Vilassar, Sitges, Coma-ruga i Torredembarra, i s’introduïren noves classes de vela lleugera, com la 420 i la vaurien. Roig fou substituït per Miquel Company fins el 1971. Potencià la vela catalana per tal de col-locar-la en un escalafó internacional i treballà per renovar la flota i atreure els joves cap a la vela amb vista als Jocs Olímpics. Això el projectà el 1971 cap a la presidència de la federació espanyola.
La vela catalana s’envola
Fou substituït per Joan Maria Roig, que estigué en el càrrec fins el 1993, que es presentà com a candidat a presidir la federació estatal. El 1983, la Federació Catalana de Vela assolí estatus propi. La vela catalana es projectà àmpliament amb l’aparició de nous clubs, de regatistes, d’èxits internacionals, i amb la creació de l’Escola Catalana de Vela. Així mateix, es potencià la creació del Port Olímpic de Barcelona amb vista als Jocs del 1992. Joan Maria Roig fou substituït per Joan Anton Camuñas, que dirigí la federació fins el 2000, que fou nomenat secretari general de l’Esport de la Generalitat. Els seus anys a la presidència es caracteritzaren per la renovació i estructuració de la gestió administrativa i organitzativa de la federació. També tirà endavant el Centre Municipal de Vela de Barcelona, anomenat posteriorment Vela Barcelona, situat al moll de Gregal del Port Olímpic i gestionat des de la federació.
Campionat d’Europa de vela de classe A celebrat a Barcelona el 2013
BARCELONA INTERNATIONAL SAILING CENTER / CRISTAYN FLETCHER
A Camuñas el substituí Segimon Obradors, que estigué al càrrec de la federació fins el 2009. Obradors havia estat vicepresident i responsable de l’àrea esportiva de la federació i provenia de l’àrea del patí de vela, que impulsà perquè fos present a l’Expo de Lisboa del 1998. Per tant, aquesta embarcació genuïnament catalana es donà a conèixer arreu del món. S’obrí el Centre Internacional de Vela de Barcelona, situat al Port Fòrum, dedicat a tecnificació i alt rendiment, i que és obert a regatistes de les classes olímpiques, internacionals i monotips. Obradors fou substituït per Gerard Esteva, que ha potenciat les competicions organitzades per la federació, com la Setmana Catalana de Vela, les darreres edicions de l’Olympic Sailing Week, que ja no se celebra, el Mundial de la classe 470 i, el 2013, la Copa d’Espanya de catamarans i el Campionat d’Europa de classe A.
Els regatistes catalans campions del món han estat Begonya Via-Dufresne en 470 (1995, 1996); Laia Tutzó, Julie Garcia i les germanes Sandra i Mònica Azón en yngling (2002, 2006); Carles Masdevall en europa master (2006); Gisela Pulido en surf d’estel (2006-11, 2013); Jordi Xammar i Àlex Clavillé en 420 (2011); Carlos Robles i Florián Trittel en 29er (2011, 2012); Gerard Marín en europa (2012) i Josep Maria Van der Ploeg en J80 (2012).
El 2012, la vela catalana aconseguí un èxit inèdit fins aleshores: nou títols i dues medalles de bronze mundials, quatre Campionats d’Europa, dues medalles d’argent europees, set de bronze europees i vint Campionats d’Espanya. El mateix any, la federació catalana organitzà cinc Mundials, set Campionats d’Europa i més d’una dotzena de competicions internacionals. El Mundial de la classe 470 celebrat a Barcelona el 2012, acollí les millors tripulacions internacionals de la classe olímpica. La competició reuní 258 regatistes de quaranta-tres països. En el Mundial femení participaren cinquanta-quatre equips amb 108 esportistes. Al masculí hi hagué noranta-vuit equips i 196 esportistes.
L’Escola Catalana de Vela dona servei a la seixantena d’escoles reconegudes que hi ha a Catalunya, a la vegada que ajuda els més de cent clubs que al llarg de l’any organitzen més de mil regates. Amb vista als pròxims Jocs Olímpics, hi ha un programa de tecnificació d’esportistes d’alt nivell. Aquest projecte, anomenat Somni Rio 2016, l’acull el Centre Internacional de Vela. Com a clubs destacats de la federació catalana cal parlar dels nàutics d’Arenys de Mar, El Balís, Barcelona, Cambrils, l’Escala, l’Estartit, el Garraf, l’Hospitalet-Vandellòs, el Masnou, Port d’Aro, Premià, Salou, Tarragona i Vilanova; el Club Marítim de Barcelona; els clubs de vela de Blanes i Palamós, i el Grup d’Esports Nàutics Roses, entre d’altres. Al llarg de la costa catalana hi ha 160 instal·lacions esportives, entre clubs nàutics i escoles de vela. El 2013 la Federació Catalana de Vela tenia 101 clubs afiliats i 14.688 llicències.