i waterpolo | enciclopèdia.cat
EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

waterpolo

Sumari de l’article

L’equip de waterpolo del CN Barcelona participà com a selecció estatal en els Jocs Olímpics d’Anvers (1920)
AF CEC / CO DE TRIOLA
esports esport
Esport de pilota que confronta dos equips de set jugadors en un espai d’aigua degudament delimitat i senyalitzat (habitualment una piscina).

El camp de joc és rectangular, amb una porteria a cadascun dels dos costats més estrets. Els jugadors, diferenciats pel color dels respectius casquets (blau o blanc), es disputen la possessió d’una pilota amb la mà, el peu, o qualsevol part del cos, excepte els punys i les dues mans alhora, amb l’objectiu final d’introduir-la a la porteria de l’equip contrari tantes vegades com sigui possible. El jugador que ocupa el lloc de porter porta un casquet de color vermell i no està sotmès a les restriccions que tenen els jugadors de camp, però té altres limitacions.

Origen, expansió i apogeu

El waterpolo sorgí a la Gran Bretanya, tot i que el joc que avui es practica no té res a veure amb aquella diversió consistent a muntar sobre uns barrils flotants, tot imitant el polo, que es juga a cavall.

El waterpolo es començà a practicar cap al 1844 i la seva paternitat s’atribueix a l’anglès William Wilson. El 1870, a la seu del London Swimming Club, s’hi constituí el primer comitè que organitzà, reglamentà i donà nom al water-polo després de descartar-ne altres apel·latius com water-derby, water-football, water-baseball o aquatic-polo. El 1888, A. Sinclair fundà la Lliga de Londres i presidí un comitè, format per W. Henry, T. Young i A. G. Hackett, que establí les regles que havien de regir aquest esport durant uns quants anys. El mateix 1888, l’anglès John Robinson l’introduí als Estats Units d’Amèrica implantant-lo en la Boston Athletic Association. La popularitat del joc travessà el canal de la Mànega al final del segle XIX i arrelà a Alemanya i Àustria (1894), França (1895), Bèlgica, Suècia, Països Baixos i Hongria (1897) i Itàlia (1899), sense que els primers Jocs Olímpics moderns, celebrats a Atenes el 1896, se’n fessin ressò, ni passés de ser una competició entre seleccions de clubs en les següents edicions de París (1900) i Saint Louis (1904). En els Jocs Olímpics de Londres (1908), hi participaren per primera vegada seleccions estatals de waterpolo. L’estada a Londres s’aprofità per a fundar la Federation Internationale de Natation Amateur (FINA), que englobava les tres especialitats aquàtiques (natació, salts i waterpolo) i intentaren conciliar les dues formes de concebre el waterpolo: la nord-americana, que propugnava el joc agressiu i l’europea, que no estava d’acord amb aquesta idea, tot i que acceptava el “contacte” i que fos reglamentari carregar sobre el jugador quan aquest estigués en possessió de la pilota.

L’hegemonia del waterpolo tingué com a primer protagonista la Gran Bretanya, que fou tres cops campiona olímpica (1908, 1912, 1920). Després, Hongria assolí fins a nou cops el títol olímpic (1932, 1936, 1952, 1956, 1964, 1976, 2000, 2004, 2008). Entremig, també amb tres victòries, han sobresortit Itàlia (1948, 1960, 1992) i Iugoslàvia (1968, 1984, 1988). Els altres títols els conqueriren la Unió Soviètica (1972, 1980), França (1924), Alemanya (1928), Espanya (1996) i Croàcia (2012). Després dels Jocs Olímpics es posaren en marxa altres competicions internacionals de seleccions, com els Campionats d’Europa (1926), els Campionats del Món (1973), la Copa del Món (1979) o la Lliga Mundial (2002) i de clubs, com la Copa d’Europa (1964) o la LEN Trophy (1974).

El 22 de juliol de 1906 es jugà als Països Baixos el partit entre De Robben i Haarlem, considerat el primer partit oficial en la història del waterpolo femení.

Austràlia fou la guanyadora del primer torneig olímpic femení, disputat a Sydney el 2000. Completen el palmarès Itàlia (2004), els Països Baixos (2008) i els EUA (2012). En la darrera edició fou subcampió olímpic l’equip espanyol, integrat per nou jugadores catalanes. Altres competicions femenines de relleu internacional són els Campionats d’Europa (1985) i del Món (1986), la Copa del Món (1979), la Lliga Mundial (2004) i, en l’àmbit dels clubs, la Copa d’Europa (1987) i la LEN Trophy (1999).

Grans esdeveniments waterpolístics que han tingut lloc a Catalunya

Els inicis a Catalunya (1907-1920) i els primers campionats de Catalunya (1921-1934)

Les activitats de waterpolo a Catalunya començaren el 1907 amb la fundació del Club Natació Barcelona, que feren d’aquesta especialitat esportiva un dels seus objectius preferents. Bernat Picornell Richier, cofundador i president del club, arbitrà el primer partit que es coneix, que es disputà a la platja de la Barceloneta el 12 de juliol de 1908. Els components dels dos equips eren, majoritàriament, estrangers residents a Barcelona.

Els waterpolistes del CN Barcelona buscaren la confrontació amb altres equips i, de moment, només tingueren a l’abast les dotacions dels vaixells de guerra anglesos ancorats al port de Barcelona, fins que el 1910 ho pogueren fer amb el Football Velo Club de Niça (França), la figura del qual, Paul Vasseur, campió de França i recordista mundial, acceptà romandre una temporada a Barcelona per ensenyar-ne els rudiments, tant de la natació com del waterpolo.

Les activitats del CN Barcelona estigueren limitades a l’àmbit social entre el equips anomenats “blanc”, “blau”, “blau-groc”, “blaugrana”, etc., fins que el 1913 es creà el Club Natació Athlètic, que oferí més vies de competició. El 21 de juny de 1914 tingué lloc la primera trobada Barcelona-Athlètic, i tot seguit es disputà un torneig anomenat Primer Concurs Espanyol de Waterpolo, que uns quants anys més tard fou homologat com a primer Campionat d’Espanya. L’equip guanyador era format per Emili Marcel, Antoni Fabregat, Carles Granicher, Detlef Rabe, Knotech, Joaquim Cuadrada i Aysa. L’equip del CN Barcelona participà en els Jocs Olímpics d’Anvers (1920) com a selecció estatal.

Tot i que el waterpolo del CN Barcelona, el waterpolo estatal i el waterpolo català eren una mateixa cosa, calia diferenciar-los. És per això que el 25 de febrer de 1921 es fundà la Federació Catalana de Natació Amateur per promoure a Catalunya les tres especialitats esportives que tenia adscrites, objectiu ben difícil de portar a la pràctica, especialment per al waterpolo, atesa la manca de piscines.

El CN Barcelona, amb la seva mitja dotzena d’equips, organitzava un campionat que anomenava d’Espanya del qual dominava les tres categories que tenia establertes; estava construint una piscina coberta, i tenia l’objectiu focalitzat en els Jocs Olímpics de 1924 i 1928. Els seus rivals, a molta distància, eren el Club Natació Athlètic (1913) i el Club Natació Sabadell (1916), però no existia cap altre oponent a la resta de l’Estat. Per això, quan el 1921 la federació catalana posà en marxa els primers Campionats de Catalunya s’evidencià que no tenia cap sentit mantenir l’organització dels Campionats d’Espanya, i aquests quedaren suspesos. Els Campionats de Catalunya tingueren una certa continuïtat fins el 1931, però davant l’abassegador domini del CN Barcelona anaren perdent interès i només queda constància d’haver-se celebrat el 1934, abans que la Guerra Civil de 1936-39 ho fes desaparèixer tot.

Represa i difícil consolidació (1939-1965) i inici de la Lliga estatal

Els Campionats de Catalunya es reprengueren el 1941 i els d’Espanya (ara justificats per l’existència d’equips de waterpolo a altres zones de l’Estat), el 1942.

A Catalunya, la situació, sempre condicionada per la disponibilitat de piscines, era bona el 1946, amb quinze equips que jugaven els Campionats en forma de Lliga i dividits en quatre categories: la primera A, amb el Club Natació Barcelona, el Club Natació Martorell, el Club Natació Sabadell i el Club Natació Reus Ploms; la primera B, amb el Club Natació Terrassa, el Club Natació Manresa, el Club Natació Barceloneta i el Club Natació Sallent; la segona A, amb el Club Natació Mataró, el Club Natació Catalunya, el Club Natació Montjuïc i el CE Mediterrani, i la segona B, amb el Reus Deportiu, el Club Natació Atlètic i el Club Natació Poble Nou.

Pel que fa l’àmbit estatal, el panorama era menys optimista. El Campionat d’Espanya s’organitzava els caps de setmana, en piscina única, i només hi podien intervenir dos equips catalans. La participació d’equips no catalans era sempre força incerta; mentre el 1943 hi participaren dotze equips dividits en dues categories, el 1946 només ho feren tres: els dos catalans (CN Barcelona i CN Reus Ploms) i el CN Helios de Saragossa.

Aquesta situació es mantingué fins el 1965, amb el campionat català si fa no fa igual (dels trenta equips –que no eren clubs – que arribaren a assolir la competició, gairebé la meitat eren conjunts “B”), i amb el campionat estatal més equilibrat, quant al nombre d’equips participants, que primer fou d’una mitjana de set (1950-53), després d’una mitjana d’onze dividits en dues categories (1954-60) i, finalment, d’una mitjana de catorze, dividits en dues fases: prèvia i final (1961-65).

El boom de les piscines que visqué Catalunya durant la dècada de 1960 permeté el progrés dels clubs de waterpolo, els quals reservaren horaris i espais al waterpolo i el dotaren de tècnics especialitzats. Fou aleshores que arribà l’ajut econòmic de la Delegación Nacional de Deportes i la posada en marxa de la Lliga estatal, que feu trontollar el domini absolut exercit pel CN Barcelona durant seixanta anys: ja en la primera Lliga (1966) el CN Sabadell hi empatà els dos partits que jugaren. Després fou el CN Barceloneta que, per primera vegada, el va guanyar en els Campionats de Catalunya (1969), i la Lliga estatal (1970). I el CN Montjuïc el desposseí del títol de campió d’Espanya (1972), que era el quaranta-unè d’aquesta competició. Es capgirà l’ordre establert i es trasbalsà el futur del waterpolo català perquè les preferències dels clubs més importants es decantaren cap a les organitzacions estatals en detriment de les catalanes.

I aquí és oportú parlar del tècnic hongarès Andrés Bandy Zolyomy Biczo, artífex principal d’aquesta transformació per la forma com alliçonà els clubs i els seus entrenadors, particularment, Manel Ibern Lérida i Josep Brascó Catà (tècnics del CN Barceloneta i del CN Montjuïc, respectivament). Sota el seu mestratge, el nivell tècnic del waterpolo català i estatal obtingué una millora ostensible. La Lliga estatal anà creixent i multiplicant-se en nombre de categories i de grups d’edat.

D’altra banda, el primer Campionat de Catalunya de waterpolo femení fou una realitat el 1981 i la primera Lliga estatal el 1988, amb el CE Mediterrani i el CN Molins de Rei com a guanyadors respectius.

A la segona dècada del segle XXI, a Catalunya hi ha trenta-cinc clubs que aporten fins a 236 equips que competeixen dividits en setze categories. Des de l’any 2005 es juga la Copa Catalunya masculina, la divisió d’honor de la qual domina el Club Natació Atlètic-Barceloneta. I des del 2007 l’homònima versió femenina, que domina el CN Sabadell. En l’àmbit estatal, i en el vessant masculí, si es compten les victòries aconseguides en la Lliga, la Copa del Rei i la Supercopa d’Espanya, els clubs amb més títols són el CN Atlètic-Barceloneta, el CN Barcelona i el CN Catalunya. I en el femení, destaquen el CN Sabadell i el CE Mediterrani.

Projecció internacional del waterpolo català

Jugadors catalans olímpics

En els més de cent anys d’història que ja té aquesta especialitat esportiva, el waterpolo català ha forjat un prestigi i un palmarès reconeguts internacionalment. Inicià el camí el CN Barcelona, que amb el seu equip, entre el 1907 i el 1966, assumí la representació de l’Estat espanyol. I després, els clubs que acabem de citar en els paràgrafs anteriors, amb l’aportació de jugadors a les diferents seleccions estatals en un percentatge que frega el 97%, tant en homes com en dones. Fites d’aquesta projecció han estat els més importants títols aconseguits. Pel que fa als homes: els Jocs Mediterranis (1951), els Campionats del Món (1998, 2001) i els Jocs Olímpics d’Atlanta (1996). I pel que fa a les dones: el subcampionat d’Europa (2008), el subcampionat olímpic (2012) i el títol mundial aconseguit a Barcelona (2013). En l’àmbit dels clubs, el CN Barcelona assolí la Copa d’Europa (1981) i la LEN Trophy (1995, 2004); el CN Catalunya, la Copa d’Europa (1995) i la Recopa d’Europa (1992), i el CN Sabadell, la Copa d’Europa femenina (2011, 2013, 2014) i la Supercopa d’Europa femenina (2013).

Laura Ester, portera del CN Sabadell i de la selecció espanyola
CN SABADELL
Els personatges més il·lustres del waterpolo català s’han significat en diferents àmbits d’actuació. Entre els directius cal destacar Bernat Picornell Richier, pioner i promotor de la natació que figura en el Hall of Fame International de Fort Lauderdale, Florida (EUA); Joaquim Morera Pujals, que fou, més tard, secretari general de les federacions catalana, espanyola, europea i mundial; Manel Ibern i Alcalde, que després de ser jugador i entrenador olímpic i membre del Comitè Tècnic Internacional, fou secretari general de l’esport de la Generalitat de Catalunya, i Joaquim Pujol Simón, que presidí el comitè tècnic de waterpolo de la FINA.

Entre els tècnics: Andrés Zolyomy Bic-zo, que participà en sis Jocs Olímpics i fou campió en els de Roma (1960) amb la selecció italiana. Joan Jané Giralt, que participà en quatre Jocs Olímpics i fou campió en els d’Atlanta (1996) amb la selecció espanyola, amb la qual també fou campió del món (1998, 2001).

Entre el àrbitres: Tomàs Batallé Fresno, Mateu Manguillot Espuñes, Sergi Borrell Sánchez, i Eugeni Asencio i Aguirre, que arbitraren finals olímpiques. A més, aquest últim, feu el jurament olímpic, en representació dels jutges, durant els Jocs Olímpics de Barcelona (1992).

I entre els esportistes: Manel Estiarte Duocastella, que participà en sis Jocs Olímpics i fou el màxim golejador en els de Moscou (1980) i campió en els d’Atlanta (1996), a més de campió del món (1998). Estiarte també figura en el Hall of Fame International com a millor golejador del món. Altres jugadors i jugadores, com Jordi Sans, campió olímpic (1996) i mundial (1998), Dani Ballart, campió (1996) i subcampió (1992) olímpics, o Jénnifer Pareja, subcampiona olímpica (2012) i campiona del món (2013) i designada millor jugadora d’aquesta darrera competició i les seves companyes de selecció Anna Espar, Laura Ester, Ona Meseguer i Roser Tarragó.

Col·laboració: 
Joan Antoni Sierra
Data de revisió: 
2014-10-31
Llegir més...