Consisteix a llançar, des d’un extrem de la pista, unes pedres polides de granit d’entre 15 i 20 kg de pes, proveïdes d’un mànec, per fer-les arribar lliscant fins a una diana (house) a l’altre extrem de la pista. L’objectiu és situar les pedres al més a prop possible del centre de la diana i, al mateix temps, allunyar les pedres de l’equip rival. Durant les tirades es permet fregar el gel per on es desplaça la pedra amb unes escombres especials per tal de manipular-ne la velocitat i la direcció. Un cop finalitzats els llançaments puntua la pedra que es troba més propera al centre de la diana. També puntuen la resta de pedres del mateix equip que es troben més a prop del centre que no pas la primera pedra de l’equip contrari. Tota discrepància es debat entre els mateixos jugadors i en cas de no arribar a un acord un àrbitre pren la decisió final.
Originalment el cúrling es practicava sobre rius o llacs gelats amb roques que havien estat polides. La pedra més antiga que es conserva fou trobada a Dunblane (Escòcia) l’any 1511. Les primeres referències sobre aquest esport daten del 1541 en uns gravats de l’abadia de Paisley a Escòcia. També existeixen dos olis del 1565 de l’holandès Pieter Bruegel, Paisatge d’hivern amb patinadors i trampa per a ocells i Caçadors en la neu, una obra de Jacob Grimmer del 1575 de nom Hivern i un gravat de final del segle XVI de Robert de Baudous, també anomenat Hivern, que hi fan referència.
Jugador de cúrling durant el Campionat d’Espanya del 2008
Barcelona Curling Club / Victor Navarro
Escòcia i els Països Baixos es disputen l’honor de ser els pioners d’aquest esport, tot i que el primer club ofical es constituí a Escòcia l’any 1716 amb el nom de Kilsyth Curling Club. Al segle XVII es dotà les pedres de mànec. L’any 1838 nasqué a Edimburg el Royal Caledonian Curling Club, que estandarditzà les regles del joc i en promocionà la pràctica. S’estengué també al Canadà gràcies als immigrants escocesos. El primer club canadenc, el Royal Montreal Curling Club, es fundà el 1807, i el primer dels Estats Units d’Amèrica, el 1830. Al final del segle XIX s’introduí a Suïssa i a Suècia. Avui dia també es practica a tot Europa, Austràlia i Nova Zelanda, Japó, Xina i Corea. La Federació Mundial de Cúrling (WCF) es troba a Perth (Escòcia). Fou fundada el 1966 amb el nom de Federació Internacional de Cúrling i el 1991 adquirí el nom actual. Està integrada per més de trenta associacions estatals. El primer Campionat del Món es disputà l’any 1968 i el primer en categoria femenina, el 1979. Fou considerat per primera vegada esport olímpic als Jocs Olímpics d’Hivern de Nagano (1998), tot i que ja s’havia practicat com a esport d’exhibició als Jocs del 1924, 1932, 1988 i 1992. Cal dir, però, que el 2006 el Comitè Olímpic Internacional canvià el caràcter d’esport d’exhibició a oficial en la prova celebrada als Jocs d’Hivern de Chamonix (1924), fet que permeté que Gran Bretanya tingués la primera medalla d’or olímpica d’aquest esport.
Jugadors de cúrling fregant el gel per manipular la velocitat i la direcció de la pedra
Barcelona Curling Club / Victor Navarro
El primer club que es creà a Catalunya i a tot l’Estat espanyol fou el Club de Cúrling Igualada (1999). Al setembre de l’any següent es fundà el segon club, l’Sporting l’Olla de Lliçà d’Amunt. L’any 1999 el cúrling s’inclogué com a secció de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern, així com a la Federació Espanyola d’Esports de Gel. El mateix any, la federació espanyola s’adherí a la WCF i, al final del 2001, fou inclosa en la Federació Europea de Cúrling (ECF). Participà per primera vegada en una competició internacional el 2002, al Campionat d’Europa de Grindelwald (Suïssa). Al setembre del 2003 se celebrà a Sant Sebastià el primer Campionat d’Espanya de cúrling i, el 2005, la primera Lliga Catalana. Hi participen el Barcelona Curling Club, el Club Curling Sporting L’Olla, el Club Curling Igualada, el Club Esquí Val d’Aran, el Bellver Curling Club i el Club Poliesportiu Puigcerdà.