i esport | enciclopèdia.cat
EsportpèdiaCat — Enciclopèdia de l’esport català

esport

Sumari de l’article

L’origen de l’esport actual ja es troba en determinades pràctiques que es feien en l’antiguitat, i l’estàtua del Discòbol de Miró n’és un exemple.
NET EC
esports esport
Joc, competició o activitat que requereix esforç físic i habilitat, que es practica d’acord amb unes normes establertes, per plaer o com a ocupació.

En una accepció més àmplia, el terme esport s’utilitza com a genèric, que inclouria, a més, qualsevol tipus d’activitat física que hom realitza de forma voluntària i amb caràcter no utilitari, per mantenir la salut o per plaer o esbarjo, assimilant el seu significat al del mot deport.

També es pot trobar una definició més restringida, segons la qual s’entendria per esport només aquella pràctica competitiva reglamentada i institucionalitzada, fonamentada en l’obtenció del màxim rendiment.

Etimologia

La paraula esport és relativament recent (s. XX) i és manllevada del terme anglès sport. L’origen primari és el terme llatí deportare: ‘transportar’ o ‘traslladar-se’. En les llengües romàniques, l’ètim llatí deportare va derivar cap a deport en el català, deporte en el castellà, desporto en el portuguès, diporto en l’italià i deport en el francès.

En el català antic, entre els segles XIII i XIV el verb deportar va prendre el significat de ‘distreure’s’ i, per tant, deport passà a significar ‘recreació’. És una paraula emprada ja per Ramon Llull (1235-1315) referida a passar una estona agradable amb companyia d’altra gent, sense necessitat de competir. Apareix sovint, també, en el llibre Lo Crestià de Francesc Eiximenis (1327?-1409), i en el Llibre dels fets o Crònica de Jaume I (1208-76), del qual es conserven nou manuscrits, el més antic el de Poblet (1343): “I nós estàvem en nostre regne en Aragó jugant i deportant [...] i quan fou passada l’hora de vespres, anàrem-nos a deportar fora el campament”. La definició de deport s’ha mantingut semblant de llavors ençà: “recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure”.

Pel que fa al mot esport, al segle XI la conquesta d’Anglaterra pels normands comportà la incorporació a l’antic anglosaxó de barbarismes procedents del normand francès, entre els quals les formes desport o disport, que apareixen en escrits anglesos del segle XIV amb el significat de ‘divertiment, diversió, recreació’. Posteriorment, es produí una afèresi en el terme, passant a sport. Al segle XVIII la paraula sport modifica el significat i es comença a utilitzar per a designar activitats físiques i recreatives a l’aire lliure amb un caràcter de competició. Amb l’expansió colonial britànica, cap a mitjan segle XIX els anglicismes s’estenen pertot arreu, i les societats europees també els adopten. El mot anglès sport es començà a utilitzar a Catalunya al final del segle XIX, a les cròniques periodístiques dels actes de l’Exposició Universal de Barcelona (1888), tot i que no és fins a la segona dècada del segle XX que la paraula esport, derivada de l’anglesa sport en fer-ne gràfic el fonema, s’incorpora de forma oficial al lèxic català, en incloure-la Pompeu Fabra al Diccionari ortogràfic (1917).

Les paraules deport i esport conviuen des d’aleshores, tot i que la segona va guanyant acceptació en detriment de la primera i que, a més, va ampliant el seu significat assimilant el de la forma més antiga. En general, doncs, aquesta involució de l’ús del terme deport queda reflectida a les obres de referència de la llengua catalana. Al Gran Diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana (1998), s’hi defineix el terme esport com un “exercici corporal practicat, especialment a l’aire lliure, per afecció, competició o exhibició”, o bé, amb una accepció diferent, com el “conjunt de les competicions atlètiques i de les activitats connexes”, si bé es distingeix de deport, que és descrit com a “recreació, esbarjo, comunament a l’aire lliure”. Al Diccionari de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans (2007), continuen les formes diferenciades esport i deport. Altrament, el Termcat, del Centre de Terminologia de la Llengua Catalana (2010), ja només contempla el terme esport.

De qualsevol manera, no s’ha de confondre el significat d’esport amb el d’altres termes propers, com són: joc, que és una acció o activitat caracteritzada per l’objectiu bàsic de diversió i gaudiment dels participants; activitat física, que és un concepte més ampli que el d’esport, ja que designa el conjunt d’actes motors d’un organisme, i és qualsevol moviment corporal produït pels músculs esquelètics que provoqui un consum energètic per sobre del nivell basal del metabolisme, definició que inclou activitats quotidianes com el treball, la feina de casa, anar a comprar; educació física, que té com a objectiu l’educació integral de la persona mitjançant el moviment i forma part del programa curricular de l’ensenyament obligatori.

Evolució del concepte d’esport

Pierre de Coubertin, impulsor del moviment olímpic modern
Enciclopèdia Catalana
De la mateixa manera que han evolucionat la grafia, el fonema i el semema, el mateix concepte del que es considera esport s’ha anat modificant alhora que ho feia la societat on es produïa, ja que com a fet social, és un reflex fidel de la mateixa societat que el produeix en cada moment. És per això que ningú no ha estat capaç de definir amb general acceptació què és l’esport, ni com a realitat antropocultural ni com a realitat social.

Sovint s’ha associat l’origen de l’esport actual a determinades pràctiques que es feien en l’antiguitat, sobretot d’ençà de la instauració dels Jocs Olímpics moderns (1896). Cap d’aquelles pràctiques, malgrat tenir com a base l’exercici físic, no respon al model contemporani d’esport, sinó als valors propis de la societat que les produí. En els pobles primitius, els exercicis físics tenien un caràcter ritual de transmissió dels trets culturals més importants. Els jocs de la Grècia antiga constituïen concursos rituals de caràcter religiós que eren destinats a fomentar el panhel·lenisme, en què participaven només els ciutadans grecs lliures, i els exercicis practicats tenien un fort component estètic com a expressió de la seva filosofia respecte al cos humà, o un component utilitari d’entrenament per a la guerra. A Roma els exercicis físics eren practicats com a entrenament per a la guerra, i només es permeté l’espectacle violent i sagnant. Durant l’alta i baixa edat mitjana, la noblesa practicà exercicis amb una forta aplicació militar, com l’esgrima i l’equitació, mentre que les classes populars practicaren jocs, sovint amb una pilota rudimentària (veixiga d’animal), amb finalitats d’esbarjo i entreteniment, però també per resoldre qüestions entre poblacions veïnes, fet que comportà que freqüentment fossin prohibits per les autoritats per la seva violència.

L’esport, tal com el coneixem, neix amb la societat industrial. A l’Anglaterra del segle XVIII s’inicià la introducció del sentit competitiu en els jocs físics (amb els patronised sports, on corredors, remers, boxejadors, lluitadors, genets, equips de criquet, etc., competien per diversió i per diners) i nasqué un interès a reglamentar-los per tal d’unificar criteris de pràctica i poder comparar fites. Als colleges de l’època victoriana, alguns educadors, entre els quals destacà Thomas Arnold (1795-1842), principal del college de Rugby, trobaren en la pràctica esportiva una eina força atractiva que els permeté disciplinar els alumnes, socialitzar-los mitjançant les normes i educar-los en els valors de la nova societat. Els colleges es van convertir, així, en el bressol de molts dels esports moderns, i van ajudar a difondre’ls i a popularitzar-ne la pràctica: atletisme, curses de camp a través, futbol, rugbi, hoquei, criquet i rem.

L’esport aconseguí la definitiva consolidació com a fenomen social mundial en esdevenir realitat el projecte del francès Pierre de Frédy, baró de Coubertin, d’uns Jocs Olímpics moderns, que es duen a terme per primer cop a Atenes (1896). Això comportà que els anys següents l’esport s’organitzés mundialment i es consensués una única pràctica esportiva admesa per tots els estats, un únic reglament de cada esport vàlid a tot arreu. I consolidà també una concepció de l’esport que responia a les característiques de la societat moderna, que alguns autors, com A. Guttmann (1978), concretaren en: cerca del rècord, especialització, organització burocràtica, quantificació, secularisme i igualtat d’oportunitats, característiques a les quals, segons N. Elias (1987), s’hauria d’afegir l’autocontrol de la violència.

Exemple de pictogrames de diferents modalitats esportives
Dreamstime
Aquest canvi conceptual es fa palès quan es comparen definicions relativament properes en el temps. El 1866, el Diccionari Universal Larousse recollí per primera vegada el terme sport, precisant que en anglès “designa un conjunt de distraccions, d’exercicis i de simples plaers que absorbeixen una part bastant important del temps dels homes rics i ociosos. L’sport comprèn les curses de cavalls, el rem, la caça, les curses, el tir, la pesca, el tir amb arc, la gimnàstica, l’esgrima”. Uns quants anys després, Pierre de Coubertin (1905) definí l’esport com el “culte habitual i voluntari de l’exercici muscular intensiu, basat en el desig de progrés, que pot arribar fins al llindar del risc”. I més tard, Georges Hébert (1925) establí que “l’esport engloba tot un conjunt d’exercicis o activitats físiques que tenen com a objectiu la consecució d’una marca, la realització de la qual reposa essencialment sobre la idea de lluita contra un element definit: una distància, un temps, un obstacle, una dificultat material, un perill animal, un adversari i, per extensió, un mateix”.

Però una realitat tan complexa com la de l’esport és difícil de copsar amb una definició tan restrictiva que només recollia l’esport de competició, i conforme evolucionava la societat aparegueren propostes amb una visió més àmplia del que és esport, que responen a l’aparició de nous valors socials. La Carta Europea de l’Esport per a Tothom (1975) establia que l’esport comprèn quatre categories d’activitat: jocs i esports de competició; activitats a l’aire lliure; activitats estètiques; i activitats de manteniment de la condició física. Més tard, la Carta Europea de l’Esport (1992) definí esport com “tota mena d’activitat física que, mitjançant la participació organitzada o no, tingui per finalitat l’expressió o millora de la condició física i psíquica, el desenvolupament de les relacions socials o l’obtenció de resultats en competicions de tots els nivells”.

A Catalunya, N. Puig i K. Heinemann (1991) superaren aquella visió moderna tancada en proposar la concepció de l’esport com un sistema obert, on la diversitat de pràctiques esportives presents en la societat contemporània s’agruparien en quatre models que el configurarien: competitiu, expressiu, instrumental i d’espectacle. Estudis posteriors de l’Observatori Català de l’Esport (2011) ampliaren fins a sis el nombre de models, evidenciant que conforme continua el procés diferenciador, l’esport, entès com un sistema, es converteix en un fenomen molt complex en el qual es dona una contínua multiplicació de subsistemes. Així, podríem parlar del fet que el sistema esportiu és configurat pels subsistemes educatiu, recreatiu, competitiu, espectacle, higiènic, terapèutic, adaptat, per a tots, tradicional, d’aventura i urbà. Davant d’aquesta multiplicitat de pràctiques, autors com R. Sánchez (2011) proposaren parlar més de tendències que de classificacions a l’hora d’estudiar el fenomen esportiu en la societat actual.

Al mateix temps, la interacció de l’esport amb la ciència ha permès el sorgiment de noves disciplines d’estudi o ciències aplicades: medicina de l’esport, economia de l’esport, sociologia de l’esport, psicologia de l’esport, antropologia de l’esport, història de l’esport, periodisme esportiu, dret de l’esport, arquitectura esportiva, enginyeria i disseny de material esportiu i noves tecnologies aplicades a l’esport. L’estudi de l’esport s’enriqueix així amb les visions complementàries que n’aporten les diferents aproximacions pròpies de cada disciplina.

Tipologia dels esports

Les modalitats esportives són nombroses, i no tenen un repartiment equitatiu arreu del món, ni en presència ni en nivell de pràctica. Hi ha esports més globalitzats (com el futbol, l’atletisme) i uns altres practicats només en determinats països (com el criquet, l’hoquei sobre patins) o, fins i tot, en determinats territoris (com passa amb les bitlles o birles a les Terres de l’Ebre i a la Plana de Lleida).

Hi ha múltiples maneres de classificar els esports, tantes com variables possibles, encara que la majoria estan pensades per encabir només els esports de competició. Entre les més habituals trobem les següents: segons la seva inclusió en el programa dels Jocs Olímpics i Paralímpics, en esports d’estiu i esports d’hivern; segons el nombre de participants en l’activitat, en esports individuals, d’oposició o lluita i col·lectius o d’equip; segons l’espai de pràctica, en esports de camp gran, de camp petit, de pista, aquàtics, nàutics, aeris i de muntanya.

Cartell anunciant cursos de monitors de gimnàstica el 1937
Biblioteca de l’Esport / J. Viza
Una classificació dels esports molt emprada en l’àmbit acadèmic és la CAI de P. Parlebas (1989), segons el criteri d’acció motriu: (C) interacció de cooperació amb companys o no (C); (A) interacció d’oposició entre adversaris o no (A); (I) incertesa o no (I) en la informació provinent del medi, és a dir, si el medi està condicionat o estandarditzat o si, pel contrari, es tracta del medi natural, no condicionat. De la combinació d’aquestes tres variables s’obtenen vuit categories d’esports: (CAI) natació, gimnàstica, atletisme; (CAI) esquí, natació en aigües obertes, parapent; (CAI) judo, esgrima, tennis; (CAI) surf de vela, regata individual; (CAI) rem en equip, patinatge artístic en parella; (CAI) alpinisme en cordada; (CAI) futbol, basquet, handbol; (CAI) regata en equip.

A Catalunya, aquesta proposta tingué continuïtat amb els estudis sobre praxiologia, entre d’altres, de F. Lagardera i P. Lavega (2003) i amb el model de classificació ampliat de J. Bantulà (2005) COMET, que té en compte els companys (C), els opositors (O), el material (M), l’espai (E) i el temps (T).

Organització institucional de l’esport

Des del segle XVIII, l’esport s’organitzà a través d’una xarxa institucional privada d’entitats o clubs en què s’agrupaven els practicants i que conformava un àmbit de sociabilitat característic. L’expansió del nombre de clubs i les necessitats d’uni-formització normativa i competitiva portaren aquestes entitats a agrupar-se en associacions de clubs o federacions, que vetllaven per al compliment de les normes i l’organització de competicions locals. Així, els primers clubs i federacions es formaren a les illes Britàniques entre el 1750 i el 1863, fet que donà com a resultat que la primera competició entre seleccions nacionals es produís el 27 de març de 1871 entre els equips de rugbi d’Anglaterra i d’Escòcia.

L’extensió internacional de la pràctica esportiva feu que a partir del 1881 apareguessin federacions amb caràcter internacional, fundades per les associacions de clubs de territoris, nacions i estats diferents. La majoria d’aquestes federacions i competicions internacionals, però, es crearen durant el primer terç del segle XX, en un context de creixement de la pràctica de l’esport a Europa i Amèrica.

Després de la Segona Guerra Mundial i, especialment, amb l’adhesió de l’URSS al Comitè Olímpic Internacional (COI) -1951i la seva participació en els Jocs Olímpics d’Hèlsinki (1952), l’esport s’organitzà mundialment, en complir dos paràmetres bàsics: la unicitat (una única pràctica esportiva admesa per tots els estats) i la integració en l’aparell administratiu estatal.

Combat de boxa a la sala La Rabassada el 1912
af CEC / Co de Triola
Actualment, l’esport s’organitza d’acord amb un sistema de cooperació entre els sectors públic i privat, ambdós amb estructures jeràrquiques i centralitzades. Al sector privat es poden distingir dos nivells: un, el dels Jocs Olímpics i Paralímpics, amb un òrgan permanent, el COI, que té a càrrec seu el moviment olímpic i l’organització periòdica dels Jocs; que delega la seva autoritat en les federacions internacionals per al control dels esports respectius; a escala estatal existeixen comitès olímpics que fan la selecció d’esportistes que han de participar en els Jocs i es responsabilitzen de llur participació. L’altre nivell és el format per les federacions internacionals, que codifiquen la disciplina esportiva que representen, organitzen competicions internacionals i estableixen les característiques dels rècords, llur control i homologació i de les quals depenen les federacions de cada estat. Respecte al sector públic, cada país té una organització pròpia, integrada en l’estructura de l’aparell administratiu estatal. Tot aquest complex entramat ha anat configurant un extens àmbit normatiu, que inclou organismes administratius i lleis ordinàries juntament amb d’altres sorgides d’institucions específicament esportives.

A Catalunya, el 1980 foren transferides a la Generalitat totes les competències en matèria d’esports. La Secretaria General de l’Esport desenvolupa les competències exclusives de la Generalitat de Catalunya en el camp de l’esport i del lleure, d’acord amb l’article 134 de l’Estatut de Catalunya, del 2006, i és l’òrgan de direcció de l’Administració esportiva de la Generalitat de Catalunya, adscrita al Departament de la Presidència, que té assignades les competències en matèria esportiva. D’aquesta Secretaria depenen els organismes responsables d’àmbit local.

Correspon a la Secretaria General de l’Esport exercir les funcions que li confereix la Llei de l’esport de Catalunya, que fou aprovada mitjançant el Decret Legislatiu 1/2000, de 31 de juliol, i alhora dirigir, a través del Consell Català de l’Esport, l’execució i gestió de la política esportiva del Govern de Catalunya.

Origen i evolució general de l’esport a Catalunya

Classificació de la pràctica esportiva a Catalunya segons l'Enciclopèdia de l'esport català

En el cas de Catalunya, com a la resta de territoris de l’Europa occidental, la introducció de les pràctiques esportives contemporànies es produí de manera progressiva a partir de les darreres tres dècades del segle XIX. Aquest procés es desenvolupà estretament lligat al context de transformacions socials, econòmiques i culturals que visqué el país durant la segona meitat del segle XIX, producte del creixement demogràfic, la industrialització, la prosperitat de la burgesia local i la modernització urbana. Aquest fet, que es materialitzaria en el pas d’una societat basada en una economia preindustrial i amb una àmplia base pagesa cap a una societat comercial i urbana, feu possible les transformacions dels estils de vida en la ciutat i l’aparició de l’interès de la burgesia cap a les noves formes de lleure esportives que ja es practicaven a les illes Britàniques i a altres territoris del continent europeu. Foren, sobretot, aquests canvis en l’estructura social i econòmica, l’evolució dels gustos d’una burgesia que s’emmirallava en la industrialització europea i l’increment de la circulació de ciutadans d’orígens diversos que arribaven a les ciutats comercials i industrials, el que facilità la incorporació de les pràctiques esportives i la conversió de disciplines ja existents en formes reglamentades. És per això que, des del seu origen, l’esport fou associat pels seus impulsors i practicants, generalment, al procés de modernització social del país i que interessà a amplis sectors del regeneracionisme i del catalanisme des del final del segle XIX.

En general, podem distingir entre quatre etapes diferents de l’evolució de l’esport a Catalunya: la incorporació inicial (1870-1915), l’expansió pública i primera popularització (1915-39), la ruptura franquista (1939-75), i la institucionalització democràtica en el context de l’autonomia (1975-2010).

Al principi del segle XX algunes localitats costaneres com s’Agaró afegiren l’esport com a atracció per al turisme
Enciclopèdia Catalana
Durant la primera etapa fins el 1915, a Catalunya, l’esport implicà sectors molt reduïts de ciutadans, per bé que aviat evolucionà cap a la seva extensió social juntament amb la progressiva democratització del lleure ja els primers anys del segle XX. En els orígens hi veiem un doble procés. Per un costat, s’hi pot detectar l’evolució cap a formes esportives reglamentades d’antigues pràctiques d’origen casernari, aristocràtic i de jocs tradicionals. Així, disciplines com l’esgrima, el tir, la caça, la navegació, l’equitació o la lluita tenien una clara ascendència cortesana o militar i derivaren cap a pràctiques reglades per influència francesa i anglesa, amb un grau d’elitisme social rellevant. Altres, com la pilota, presentaven una àmplia tradició popular i es convertiren, ja al final del vuit-cents, en jocs esportius amb ingredients d’espectacle i apostes dineràries. La gimnàstica, vinculada a l’oficialitat de l’exèrcit fins a mitjan segle XIX, es va anar esportivitzant gràcies a la influència dels fills de la burgesia catalana que havien visitat altres ciutats europees, a l’arribada de ciutadans de Suïssa i Alemanya i a la tenacitat d’impulsors com Narcís Masferrer Sala i David Ferrer Mitayna, creadors de l’Associació de Gimnàstica Catalana (1897) i de la Federación Gimnástica Española (1898). La creació d’una important xarxa de gimnasos privats a Barcelona entre el 1850 i el 1890 –el 1884 la ciutat ja disposava d’unes 13 sales de gimnàstica–, tingué un paper rellevant en la constitució d’altres entitats esportives vinculades al futbol, l’atletisme i la natació, atès que es tractava d’un nucli originari de practicants interessats en l’impuls general de l’esport.

D’altra banda, cal tenir en compte sobretot la importació dels esports d’origen anglès a través del contacte amb ciutadans de procedència europea, fet que caracteritzà profundament l’aparició i el desenvolupament de l’esport català i d’una àmplia xarxa associativa esportiva autòctona. Aquest fenomen només s’explica per l’existència d’un clima propens a la penetració del lleure esportiu, és a dir, gràcies a la vitalitat industrtial d’una part del territori i a l’aparició de sectors socials interessats en la modernització de les formes de lleure urbanes. De fet, entre el 1870 i el 1900, quan apareixen les primeres formes esportives modernes com el tennis, el futbol o l’atletisme, en algunes ciutats catalanes com Barcelona ja existia una incipient indústria del lleure burgès relacionada amb les activitats corporals, com ara els espectacles de gimnàstica i acrobàcia (1860), els establiments de banys de mar (1870), l’equitació, que culminà amb la construcció de l’Hipòdrom de Can Tunis (1883), o les taules de billar en cafès, ateneus i centres recreatius.

Des d’un punt de vista territorial, l’origen de l’esport català es vinculà a les zones urbanes industrials, costaneres i comercials. Així, en general hi podem constatar tres nuclis originaris en què apareixen els primers grups de practicants. El primer, a les comarques gironines, s’estengué entre Girona, Palamós i Figueres, amb una rellevant influència francesa pel que fa a la importació del ciclisme esportiu, que es concretaria en la construcció d’un dels primers velòdroms del país a la capital de l’Alt Empordà (1893) i l’existència de la indústria surera que, en el cas de Palamós, donà lloc a l’aparició del Palamós FC (1898), el primer club de futbol registrat a Catalunya.

Salt amb perxa en una competició d’atletisme a Tarragona el 1905
Museu d’Història de Tarragona
El segon nucli de penetració dels esports, a la costa central, fou molt actiu a causa de la gran vitalitat de Barcelona, però també de poblacions com Mataró, Terrassa i Sabadell, així com per l’arribada de ciutadans estrangers relacionats amb el comerç, la indústria tèxtil i la diplomàcia en aquests centres. Sovint, doncs, la difusió dels esports d’importació es pot vincular a estrangers instal·lats a Barcelona per motius laborals, com l’alemany Udo Steinberg, vinculat al futbol i l’atletisme, el francès Bernat Picornell, que introduí la natació, o el suís Hans Gamper, relacionat amb diversos esports com el futbol, l’atletisme, el tennis i la gimnàstica. La transmissió de les pràctiques esportives que aquests o altres ciutadans havien après als seus països d’origen es realitzava de manera força espontània a partir de trobades amb persones de la seva mateixa nacionalitat al carrer, en solars privats, en zones públiques o, en alguns casos, en gimnasos. La incorporació de ciutadans autòctons a aquestes pràctiques fou ràpida i, abans del 1914, a Barcelona ja s’havien creat i registrat vora 60 clubs esportius relacionats amb el futbol, el tennis, els esports nàutics i l’excursionisme.

Finalment, la tercera zona de difusió esportiva es localitzà a l’àmbit de Tarragona, Reus, Valls i Tortosa, gràcies a l’activitat portuària i administrativa de la capital tarragonina i a la vitalitat comercial de Reus i Tortosa. Entre d’altres, s’ha de destacar la incidència de la gimnàstica i els esports nàutics a Tarragona, el ciclisme a Tortosa o el futbol a Reus. Vers el 1915, la proliferació de clubs esportius havia comportat, igualment, la creació de les primeres federacions catalanes, com les de ciclisme (1897), futbol (1900), tennis (1907) i atletisme (1915). Igualment, cal tenir en compte l’aparició de les primeres capçaleres esportives d’èxit, entre d’altres, Los Deportes (1895) o El Mundo Deportivo (1906).

La segona etapa, entre el 1915 i el 1939, es caracteritzà per l’expansió pública i la mercantilització dels espectacles esportius, així com per la popularització de les pràctiques. Durant les dècades de 1920 i 1930 es pot afirmar que, a Catalunya, aparegué per primera vegada una indústria de l’esport espectacle molt relacionada, això sí, amb l’increment específic del consum de futbol, boxa i ciclisme, l’extensió dels nous mitjans de comunicació moderns, el creixement urbà i la millora de les condicions laborals. La difusió massiva d’aquests esports donà lloc a l’aparició dels grans estadis urbans, com l’Estadi Català (1921), les Corts (1922), Sarrià (1923) i Montjuïc (1929), i a un seguiment multitudinari de les competicions. Igualment, la regulació del professionalisme en el cas del futbol (1926) o la creació de la Lliga espanyola (1929), reflectiren una reestructuració organitzativa que afectà tot l’Estat i que cal vincular a la transformació de l’espectacle esportiu com un element fonamental del lleure dels ciutadans. Fruit d’aquest procés, entre el 1920 i el 1936, ja es pot detectar la celebració de diverses competicions internacionals de gran relleu, com ara el Campionat d’Europa de rem (1922), el Mundial de tennis en pista coberta (1923), el Campionat d’Europa de motociclisme (1929), o, en automobilisme, la primera Copa Barcelona de Montjuïc (1933).

D’altra banda, quan parlem de difusió pública de l’esport s’ha de tenir en compte el desenvolupament dels mitjans de comunicació relacionats amb el consum d’espectacle. Així doncs, és molt important observar el paper cabdal que tingueren durant les dècades de 1920 i 1930 la premsa esportiva popular i la radiodifusió. La premsa esportiva cresqué de manera exponencial durant la dècada de 1920 gràcies a les millores tècniques vinculades al fotoperiodisme i a la impressió, així com a l’augment del consum popular, que donaren com a resultat un increment i una extensió territorial sense precedents. Entre el 1920 i el 1931 es publicaren més de 130 capçaleres esportives, amb títols com La Jornada Deportiva(1921), L’Esport Català (1925), Xut! (1922) o La Nau dels Esports (1929), i la conversió en diari d’El Mundo Deportivo (1929), que reflectiren l’èxit d’una premsa esportiva gràfica, en realitat molt vinculada a la massificació del futbol. L’arribada de la radiodifusió (1924), d’altra banda, canvià els hàbits en la divulgació de l’esport, permeté el seguiment en directe d’algunes competicions de gran consum –com el futbol i la boxa– i facilità l’acostament al públic dels nous ídols esportius, que en molts casos van ser també font d’inspiració per a l’art, el cinema i la literatura.

El tennista Andrés Gimeno, campió de Roland-Garros el 1972
CT Andrés Gimeno
Pel que fa a la popularització de la pràctica dels esports, cal tenir en compte que ja al principi del segle XX s’havien creat seccions gimnàstiques o d’esports a entitats vinculades a les classes populars, com l’Ateneu Enciclopèdic Popular (1909) i la Secció d’Esports i Excursions del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria (1905), que tingueren un paper important en l’extensió social de l’esport fins a la Guerra Civil. No obstant això, s’ha de distingir entre l’expansió associativa de la dècada de 1920, estretament relacionada amb el creixement del futbol en bona part de les comarques catalanes, i el període republicà, protagonitzat per la proliferació d’entitats esportives de base popular. Cal tenir en compte, en aquest sentit, que entre el 1931 i el 1936 foren creades més de 400 entitats esportives al Principat, moltes de les quals relacionades amb pràctiques populars com la gimnàstica, l’atletisme, el rugbi, el futbol, l’excursionisme i la lluita. Aquest augment de la popularització en l’etapa republicana donà lloc a la difusió de l’esport entre les dones i entre els treballadors, sectors que tradicionalment havien estat allunyats de la pràctica esportiva.

L’increment de la pràctica, així com de la consciència sobre la necessitat de la modernització de l’educació física, feren possible els primers intents d’institucionalització pública dels esports a través de la creació de la Ponència d’Educació Física i Esports de la Mancomunitat de Catalunya (1921) i, ja en l’etapa de la Generalitat republicana, de la Unió Catalana de Federacions Esportives (1933), el Comissariat d’Educació Física (1936) o l’Institut Català d’Educació Física i Esports (1936). Amb tot, l’esclat de la Guerra Civil (1936-39) i la seva evolució impossibilitaren el normal desenvolupament del procés d’expansió de la pràctica esportiva, que s’havia consolidat sobretot en l’etapa de la Segona República.

Un cop acabada la Guerra Civil, la implantació de la dictadura franquista (1939-75) donà com a resultat l’aparició d’una tercera etapa caracteritzada per un procés de ruptura institucional i organitzativa amb l’evolució esportiva anterior. En bona mesura, aquests efectes de canvi es feren visibles en la transformació de l’entramat organitzatiu de l’esport, que passà a ser controlat directament per la nova xarxa d’institucions del Movimiento i que, lògicament, alterà el normal funcionament de l’àmplia base associativa de l’esport català. Dirigida de manera piramidal des de Falange Española Tradicionalista y de las JONS, la política esportiva del règim es fonamentà en la creació de la Delegación Nacional de Deportes (1941), que passà a controlar tots els estaments del sistema esportiu, des de l’educació física escolar fins a la pràctica esportiva federada. En conseqüència, les entitats esportives hagueren de passar per un procés de legalització i foren fiscalitzades amb la incorporació de directius vinculats al partit únic en les seves juntes. Aquest procés de control també tingué efectes en les denominacions dels clubs, que foren castellanitzades, i en la simbologia, si bé el desplegament de la repressió fou especialment rellevant vers entitats i persones considerades contràries a l’ideari esportiu del règim o que havien tingut un paper social destacat durant l’etapa republicana. Aquests canvis estructurals en l’organització del sistema esportiu espanyol, així com les dificultats econòmiques d’una conjuntura de postguerra caracteritzada per l’aïllament exterior i els efectes de la Segona Guerra Mundial, provocaren una situació de decadència i gran precarietat en l’evolució esportiva catalana, sobretot durant la dècada de 1940. Amb tot, en destacaren alguns fets de caràcter puntual, com ara la creació pel Centre Excursionista de Catalunya de la primera escola catalana d’esquí a la Molina (1944), o –en el terreny competitiu– els bons resultats de la selecció espanyola d’hoquei sobre patins, amb jugadors catalans, en els torneigs europeus i mundials del 1947, 1948 i 1949.

A partir de les dècades de 1950 i 1960, en el context de canvi de conjuntura econòmica i de les transformacions internes del mateix règim, que encetaren una nova fase d’obertura, el fenomen esportiu a Catalunya inicià una fase de recuperació lenta que es caracteritzà, fonamentalment, per l’evolució paral·lela de dos factors socioesportius diferents que permeteren un tímid procés de modernització. D’una banda, l’inici de la internacionalització, ja finalitzada la guerra a Europa, que donà lloc tant a la celebració de les primeres competicions internacionals a Catalunya com a la participació d’atletes catalans a l’estranger. L’organització de certàmens com el Campionat Mundial d’hoquei sobre patins a Barcelona (1951), els II Jocs Mediterranis (1955), els Grans Premis de Barcelona d’automobilisme (1966) o els Campionats Europeus de Natació (1970), reflectiren la progressió de l’esport de competició al país i la renovada vitalitat organitzativa de les entitats catalanes en el context general espanyol. Els símptomes de recuperació competitiva també es veieren, tot i que de manera esporàdica, en els resultats d’alguns esportistes de relleu entre el 1950 i el 1970 com ara Miquel Torres i Maria Pau Corominas en natació, Víctor Palomo en esquí nàutic, Joaquim Domingo en billar, Andrés Gimeno en tennis, Tomàs Barris en atletisme, Miquel Poblet en ciclisme o Joaquim Blume en gimnàstica, que assolí el Campionat d’Europa (1957).

D’altra banda, també cal tenir en compte l’extensió de la pràctica esportiva entre les dècades de 1960 i 1970, esperonada per diversos factors com els canvis legislatius produïts amb l’aprovació de la Llei d’educació física i esports (1961), l’etapa de prosperitat econòmica i d’augment demogràfic, l’extensió de l’esport escolar, la influència de la televisió i la modernització dels mitjans de comunicació esportius, o l’expansió associativa a tot el territori català. La progressiva pèrdua d’influència de les institucions esportives del règim vinculades a Falange i la renovació generacional al capdavant de la Delegación Nacional de Deportes, presidida de manera successiva pels catalans Joan Antoni Samaranch (1966) i Joan Gich (1970), esperonà igualment la promoció de la pràctica esportiva entre els ciutadans amb campanyes dedicades a difondre els beneficis socials i higiènics de l’esport i l’educació física, així com la renovació de les instal·lacions. Amb tot, durant els anys finals de la dictadura, es feren evidents els límits de la política esportiva del règim, desbordada per l’augment de practicants, però amb una escassa democratització estructural i amb un ritme molt lent pel que fa a la construcció d’equipaments públics. Els anys previs a la transició política, el fenomen esportiu ja s’havia convertit en un factor social i cultural molt rellevant en la societat catalana, reivindicat com a pràctica popular pels sectors de mobilització ciutadana, vehiculat com a expressió de catalanitat amb grans esdeveniments socials com el 75è aniversari de la fundació del FC Barcelona (1974), o esperonat per la creació de noves institucions com l’Institut Nacional d’Educació Fisica a Barcelona (1975).

Amb l’inici del procés de transició política d’ençà de l’any 1975, l’esport a Catalunya entrà en una nova fase de desenvolupament que es caracteritzà per la progressiva democratització i el traspàs de les competències d’esport al govern de la Generalitat de Catalunya, l’impuls constructiu d’equipaments públics, una projecció internacional sense precedents i l’expansió i transformació social de la pràctica ciutadana. Molts d’aquests aspectes de renovació respongueren a l’evolució política estructural de les dècades de 1970 i 1980, així com als canvis sociològics i demogràfics generals, per bé que cal no menystenir la vitalitat i capacitat emprenedora de la xarxa associativa esportiva del país.

Sortida de la Cursa de la Mercè de Barcelona, exemple de competició esportiva de caràcter popular
Institut Barcelona Esports / Pep Herrero
En els àmbits legislatiu i institucional, foren cabdals la supressió de les institucions esportives franquistes i la creació del Consejo Superior de Deportes (1977), el reconeixement constitucional de la necessitat de fomentar l’esport i l’educació física (1978), i el traspàs de totes les competències en matèria esportiva a la Generalitat (1980). Aquest fet feu possible la creació de la Secretaria General de l’Esport i, més endavant, l’aprovació de la Llei de l’esport de Catalunya (1988), elements fonamentals juntament amb el Consell Català de l’Esport, per al desplegament i execució de la política catalana en matèria esportiva. Posteriorment, els diferents textos legals en matèria d’esport de Catalunya van ser refosos en un únic text de la nova Llei de l’esport (2000).

No obstant això, d’ençà del 1979 fou decisiva per al desenvolupament de la pràctica esportiva l’actuació dels ajuntaments democràtics, que impulsaren, al costat de les entitats esportives i les altres institucions públiques com la Generalitat i les Diputacions, la construcció d’equipaments, així com la recuperació de la pràctica esportiva a l’abast de la majoria dels ciutadans i la promoció de l’esport escolar. Entre el 1975 i el 1984, a Catalunya es construïren al voltant de 2.000 noves instal·lacions esportives. A la ciutat de Barcelona, al costat de la creixent inversió en equipaments, la tasca esportiva municipal destacà també en la creació d’escoles d’iniciació esportiva, que el 1982 ja eren presents en la major part de districtes. Aquesta expansió de la pràctica esportiva es veié reforçada amb l’organització de celebracions esportives populars en l’espai públic urbà, entre les quals destacaren, per exemple, la Cursa de la Mercè (1979) o la Festa de la Bicicleta (1980).

Durant les dècades de 1980 i, sobretot, de 1990, la internacionalització de l’esport català adquirí dimensions no assolides abans. Exemples d’aquest procés durant els anys vuitanta són, entre d’altres, l’organització de l’Eurocopa de waterpolo (1981), la inauguració i fases eliminatòries del Campionat del Món de futbol, disputades als estadis del FC Barcelona i del RCD Espanyol (1982), i el Campionat del Món de Ciclisme (1984), o els èxits internacionals dels esportistes i clubs catalans en múltiples modalitats, com ara el Club Natació Barcelona en waterpolo, Josep Marín o José Manuel Abascal en atletisme, l’Atlètic Terrassa en hoquei, el Joventut de Badalona i el FC Barcelona en bàsquet, o el FC Barcelona en futbol. Aquesta projecció exterior, en el terreny institucional esportiu, es veié molt reforçada amb l’elecció de Joan Antoni Samaranch com a president del COI (1980), que es convertí, així, en el primer català a dirigir el màxim organisme olímpic. Amb tot, la màxima projecció esportiva de Catalunya es produí a l’inici de la dècada posterior, gràcies a la celebració de la XXV edició dels Jocs Olímpics a la ciutat de Barcelona (1992), que mobilitzà amplis sectors de la societat catalana i del seu associacionisme esportiu, alhora que donà lloc a un gran creixement i a la modernització d’equipaments a la ciutat de Barcelona i a altres indrets de Catalunya, així com a uns resultats competitius molt rellevants, amb l’obtenció de 19 medalles per als atletes catalans.

Entre els efectes de la democratització esportiva posterior al 1980, però, cal tenir en compte els canvis en la relació establerta entre els ciutadans i la pràctica. Així doncs, no només es feu evident una extensió de la pràctica d’activitat física, que l’any 2005 arribà al 43% de la població, sinó també una sèrie de transformacions en els hàbits esportius dels ciutadans, que en les darreres dues dècades del segle incrementaren el gust per les activitats vinculades a la recreació, el manteniment i la salut del cos. En conseqüència, en aquesta etapa finisecular i durant els primers anys del segle XXI, s’ha experimentat una important diversificació de la pràctica esportiva a Catalunya, amb la proliferació d’activitats que solen tenir un caràcter més recreatiu, properes a objectius de salut i manteniment de la forma física, a la diversió, l’estètica o la recerca d’emocions. Estretament relacionat amb les variacions del nostre entorn social i cultural, en aquest fenomen de transformació s’hi poden detectar de manera preeminent valors com l’individualisme per sobre de la disciplina grupal, el benestar físic, el culte al cos i la salut per sobre de la competició. Cal tenir en compte que, a Catalunya, segons l’Enquesta d’Hàbits esportius(2009), la majoria de ciutadans practicaven esport per “mantenir-se en forma o millorar la salut” (82%). De fet, entre les modalitats fisicoesportives més practicades pels ciutadans, les preferides majoritàriament tenien relació amb pràctiques recreatives, de salut i vinculades amb el medi natural. Així doncs, l’any 2009, per sobre dels esports tradicionals com el futbol, el tennis, el bàsquet o l’atletisme, les activitats més practicades a Catalunya eren la natació recreativa, el ciclisme recreatiu, la gimnàstica de manteniment, i el muntanyisme i l’excursionisme. També, des d’un punt de vista del gènere, es constatà un clar augment de la pràctica esportiva entre les dones. Així, l’any 2009, s’estimava que la pràctica femenina regular a Catalunya se situava al voltant del 44%, mentre que la masculina ho feia sobre el 57%.

Paral·lelament a aquests canvis en la pràctica ciutadana, durant el primer decenni del segle XXI els esportistes i clubs catalans visqueren una etapa d’èxits competitius mai assolits anteriorment.

Col·laboració: 
Xavier Pujades / Jorge Sánchez / Carles Santacana
Llegir més...